Muntanya de Sant Corneli, al Pallars Jussà
Els paisatges prepirinencs i transversalencs , tot i la seva variabilitat,
representen, dit a l’engròs, una certa aspror territorial. Una certa aridesa I la
presència de sòls prims, lligats a un substrat rocós molt permeable,
constitueixen sovint un territori de garrotxa. El predomini d’un relleu
enlairat, de formes acinglerades, la
verticalitat i l’horitzontalitat dels altiplans, amb alguns fondals i baguenys
determinen l’estructura dominant d’aquest paisatge.
Són espais naturals que van des de les rouredes seques del Montsec d’Ares
fins als boscos tancats de l’Alta Garrotxa, passant per la dorsal pluviométrica
catalana amb més pluges del Puigsacalm,
el Collsacabra i les Guilleries.
El domini climàtic pertany al mediterrani de muntanya alta , que marca la
transició del clima subalpí al
mediterrani, amb un curt període sec, temperatures més suaus i pluviositat i innivació menors.
Els necròfags i alguns grans rapinyaires com l’àguila daurada troben, en la
inexpugnabilitat dels cingles I penya-segats d’aquests espais variants, un lloc
de nidificació excel·lent. L’estructura
trencada i escassament accessible d’alguns congostos-com els de Montrebei i de
Collegats-, representen un rar exemple de paisatge intacte, amb poblacions d’espècies com la llúdria, exigents indicadors de
qualitat ambiental.
També hi trobem sistemes forestals realment únics per la seva maduresa. Cal
remarcar-ne el bosc de gresolet, als peus del Cadí, i el bosc de boixos de
Valielles, per posar dos exemples d’alta qualitat paisatgística.
PAISATGE MEDITERRANI DE MUNTANYA
MITJA I BAIXA
Els Ports de Besseït
Aquest paisatge correspon a l’anomenat Sistema Mediterrani , que segueix bàsicament els límits que marquen la Serralada Litoral i
Serralada Prelitoral i els sistemes adjacents. Des de les Gavarres gironines
fins als Ports, el Caro (1447 m) ,i el Montsià, aplega una gran diversitat de
paisatges amb una munió de cims i turons d’altitud mitjana, amb el Turó de l’Home
al capdavant (1706 m).
De manera general, respon a unes característiques definitòries dels ecosistemes mediterranis de
muntanya mitjana i baixa i de la mediterraneïtat paisatgística: al llarga de l’any
disposen de moltes hores de llum i d’uns recursos hídrics reduïts. Hi predomina
una vegetació escleròfil·la, és a dir, amb fulles dures per a evitar la pèrdua
d’aigua durant les insolacions estivals; altres vegetals es caracteritzen per
ser espinosos i rics en olis essencials i principis actius molt volàtils, que
en part expliquen la combustibilitat dels boscos mediterranis. Al llarg de l’evolució,
la vegetació d’aquests boscos ha desenvolupat algunes respostes, com la
capacitat de rebrotar i la presència de materials ignífugs en les seves estructures, com és el cas de l’escorça
suberosa de l’alzina surera.
PAISATGES DE LA DEPRESSIÓ CENTRAL
La Depressió Central comprèn una àrea de domini climàtic mediterrani
continental, amb cinc o set mesos de secada i elevada oscil·lació tèrmica anual.
Hi trobem espais com l’aiguabarreig del
Segre, el Cinca i l’Ebre-els tres rius més cabalosos del país-que és l’espai
palustre més rellevant de la Catalunya interior, amb els boscos riparis més
destacats també del país, acompanyats per mulladius, illes fluvials, comunitats
de canyissars i bogues amb la densitat més alta d’ocells, 280 espècies, de les
quals hi nien 140.
Els secans lleidatans , paisatges pseudoestèpics que justifiquen el seu nom
per la reduïda pluviositat, per sota els 400mm/any, són àrees planes que combinen el conreu (fruiters,
oliveres, cereals i farratge).
També hi podem tobar espais geològics insòlits com la muntanya de sal de Cardona, una singular estructura formada
per un diapir que va emergir fa dos milions d’anys.
PAISATGE LITORAL
El litoral català s’estén al llarg de 826,5 km, entre el cap
Falcó al nord i el riu de la Sénia al sud. l. Aquesta franja presenta un
conjunt coster singular i divers: les diferències en l’estructura geològica
terrestre d’aquesta zona i els factors ambientals que hi incideixen (règim
d’onatge, règim de vents, règim de corrents submarins) donen lloc a diferents
tipus de costa.
Començant pel nord, el tram de costa conegut com a Costa Brava (o Marina de l’Empordà),
la costa és abrupta i rocosa amb nombrosos entrants i sortints i està formada
per petites cales, intercalades entre els penya-segats, com per exemple les de
Portaló, Culip i Fredosa a Cadaqués o Montjoi a Roses. Des de Roses fins a
l’Escala la costa és baixa i la conformen tot un seguit de platges obertes,
associades a la plana deltaica formada pels rius Fluvià i Muga. En són exemples
la platja de la Gola a Sant Pere Pescador o les platges de les Muscleres i
Riells a l’Escala. Des de cala Montgó fins a l’Estartit, on es troba el massís
del Montgrí, la costa torna a ésser abrupta, però les cales intercalades que
s’hi troben són de dimensions més grans que les del tram rocós del nord i menys
nombroses. Des de l’Estartit fins a la desembocadura del riu Ter es troba el
segon tram de costa baixa, anomenat Platja de Pals. La seva morfologia està
íntimament associada a la plana deltaica del riu Ter. A l’extrem sud de la
plana deltaica del delta del Ter destaca l’existència d’un camp de dunes i la
presència de petites llacunes al front deltaic. Des del cap de Begur fins a
Tossa, la costa es torna molt articulada, i és de perfil irregular amb una
alternança de promontoris i cales com la cala Cristus–Ses Torretes a Calonge.
Seguidament, al tram de costa conegut com a Costa Brava, es troba el tram
anomenat Marina de la Selva, comprès entre Tossa de Mar i la desembocadura de
la Tordera. Es caracteritza per la seva morfologia de costa baixa amb pendents
relativament suaus, sense grans desnivells. En aquest tram es combinen platges
encaixades com cala Canyelles a Lloret, amb platges obertes com les de
Sabanell i Lloret, a Blanes i a Lloret respectivament.
A continuació, hi ha la Costa de Llevant, que comprèn el tram entre Malgrat i
el turó de Montgat, i que es caracteritza per ser costa baixa amb grans platges
com les de Canet de Mar, Cavaió –Arenys de Mar–, Sant Simó –Mataró– o el
Masnou, entre d’altres. És una zona amb forta pressió sedimentària a causa de
les aportacions episòdiques de les torrenteres locals i també per la deriva
litoral, condicionades ambdues pel treballa dels temporals.
El tram comprès entre el turó de Montgat i el golf de Sant Jordi s’anomena
Costa de Ponent. Aquest tram inclou el litoral de les comarques del Barcelonès,
el Baix Llobregat, el Garraf, el Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp i el
Baix Ebre fins al golf de Sant Jordi. El petit tram que abraça el litoral del
Maresme i tot el Barcelonès es caracteritza per ser costa baixa amb platges
obertes i rectilínies; les platges de Barcelona són platges urbanes encaixades,
perquè es troben limitades als costats per espigons artificials que impedeixen
que la sorra se’n vagi de la platja per transport longitudinal. Des de la
desembocadura del Llobregat, que forma la segona plana deltaica més important
de Catalunya després del delta de l’Ebre, fins al tossal dels Munts, la costa
és baixa amb platges obertes i rectilínies; en aquest tram, únicament el massís
del Garraf presenta una costa escarpada amb pendents abruptes i talussos
verticals d’ampli desnivell, entre els quals es desenvolupen algunes cales. Des
del tossal dels Munts fins a la desembocadura del Francolí, la costa es
caracteritza per ser rocosa, d’alçades moderades, amb platges de sorra llargues
encaixades entre trams rocosos. El tram des de la desembocadura del
Francolí fins a l’Hospitalet de l’Infant és un tram de costa baixa, amb
l’excepció del cap de Salou, que és una zona de costa rocosa. La zona de
l’Hospitalet de l’Infant també és costa baixa. El tram entre el morro de Gos i
Vandellòs, també de costa baixa, està format per nombrosos cons al·luvials que
enllacen amb el mar per mitjà d’un perfil suau. Aquesta zona es troba molt
limitada a l’est per la platja de graves molt alterades de Vandellòs, que
actualment està en retrocés, i a l’oest pels afloraments rocosos del morro de
Gos.
Finalment, s’anomena Goles de l’Ebre el tram comprès entre el golf de Sant
Jordi i la desembocadura del riu de la Sénia. Aquesta zona abraça el delta de
l’Ebre que, a grans trets, té una línia de costa d’uns 52 km de longitud
formada principalment per platges arenoses. La seva característica més
destacada és la presència de dues fletxes laterals, el Fangar (al nord-oest) i
la Banya (al sud-oest), que tanquen parcialment dues badies: la del Fangar i la
dels Alfacs.
El clima predominant en tota aquesta franja litoral és el clima mediterrani costaner
que es caracteritza per enregistrar temperatures suaus amb mitjanes hivernals
que no arriben a baixar dels 10 ºC i estius força humits. Les precipitacions
són bastant baixes i l’eixut estiuenc és molt acusat; en canvi, les pluges de
tardor són abundoses i en molts sectors assoleixen el 40% de les precipitacions
anuals.
Aquest espai litoral, amb les seves característiques físiques diferencials, és
suport d’una important activitat socioeconòmica que genera un sistema dinàmic i
complex. De fet, l’espai litoral descrit és el més consumit per la activitat
turística a Catalunya.
