 |
| Arxiu de la Federació Catalana de Monges Benedictines |
Catalunya té un dels patrimonis documentals més rics del món, però si volem saber amb detall on són tots els papers tenim un problema. No existeix cap registre dels arxius catalans ni cap base de dades comuna. Els arxius públics són patrimoni de tots, però el ciutadà es pot trobar amb una porta tancada, perquè encara és una llei franquista la que regula l’accés a determinats papers. Aprofitant que avui se celebra el Dia Internacional dels Arxius, l’Associació d’Arxivers Gestors de Documents de Catalunya reclama que la llei de transparència, en tramitació parlamentària, reguli l’accés a la informació. Reivindica la importància dels documents. A les carpetes no només s’hi guarda la memòria del passat, sinó que els arxius poden evitar pèrdues milionàries o condemnes. I són imprescindibles per combatre la corrupció.
Quin és el patrimoni arxivístic català?
Cap de les 400 històries reals que relata l’historiador Albert García Espuche a Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714 (Empúries), hauria estat possible sense l’arxiu del Col·legi de Notaris. “Som una de les nacions d’Europa amb més documentació original dels segles IX, X, XI i XII. Hi ha més originals que a l’arxiu secret del Vaticà”, detalla Vicenç Ruiz, vicepresident de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents. “Tenim un gran patrimoni perquè a Catalunya hi ha una llarga tradició, que comença a l’Edat Mitjana, de preservar documents amb un objectiu polític i administratiu”, destaca el responsable de l’Arxiu Municipal de Barcelona, Joaquim Borràs.
Hi ha, però, un problema. La Generalitat diu que a Catalunya hi ha 344 arxius, que custodien més de 850 quilòmetres de documentació i més de 32 milions de fotografies. Però no es pot saber quants estan oberts, quins són els arxius privats i en quines condicions estan, o si són consultables o no: “No existeix un registre dels arxius ni una base de dades comuna. Tenir un registre és important perquè vol dir disposar d’un sistema de certificació de la qualitat dels serveis. En matèria d’arxius, s’ha fet ben poc en els últims quatre anys. L’administració pública s’empara en el secret estadístic per evitar mostrar dades. Hi ha falta d’interès”, opina Ruiz. La conselleria de Cultura assegura que, tal com es va aprovar el novembre passat en el Consell Nacional d’Arxius, el registre es començarà a elaborar al setembre.
Tots els municipis amb més de 10.000 habitants, segons la llei, han de tenir un servei d’arxiu. Però una desena de pobles la incompleixen avui dia. “La llei de policies locals diu que hi pot haver cossos propis en els municipis de més de 10.000 habitants. Al 90% de pobles entre 5 i 10.000 també n’hi ha. En canvi, d’arxiver propi només al voltant d’un 25% d’aquests en tenen. Això diu molt de quin model de societat tenim”, afegeix Ruiz.
Qui decideix quines carpetes són intocables?
En la majoria de democràcies, els documents històrics es fan públics passat un període de temps. Pot ser d’entre 25 i 50 anys després de la mort dels implicats. Es fa de manera automàtica i periòdica. Espanya és diferent. Només es desclassifica un document si se sol·licita. La llei sobre secrets oficials es va aprovar en temps de Franco: el 5 d’abril del 1968. Dictamina que els únics que poden decidir si s’obre un expedient és el Consell de Ministres i la Junta de Caps de l’Estat Major. “El procés és lent i arbitrari, perquè un govern pot decidir si fa públic un document en funció de si el pot perjudicar o no”, explica l’advocat i professor de la UAB Josep Matas.
“No hi hauria d’haver arxius públics secrets. La documentació pública té diferents nivells d’accés i sempre hauria d’arribar el moment, més tard o més d’hora, en què es pogués consultar. La idea d’arxius secrets va lligada a arxius privats: entitats bancàries, eclesiàstics, com el del Vaticà, o particulars, com l’arxiu Tarradellas”, explica Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers. “Però a Espanya no recordo cap desclassificació de documents. Aquí els únics que destapen documents són els de Wikileaks”, afegeix. “Partim d’una tradició força fosca de l’administració espanyola d’ocultar proves i informació al ciutadà”, reflexiona Joaquim Borràs.
¿Una administració transparent i a la vista de tothom?
El 2010 Espanya era l’únic país amb més d’un milió d’habitants que no tenia una llei d’accés a la informació. Finalment, la llei de transparència espanyola va entrar en vigor el desembre del 2013, però manté com a principal norma de regulació de la informació reservada la llei de secrets oficials del 1968. Per tant, Espanya no serà com Anglaterra, ni com els Estats Units, ni com Suècia, i no es podran saber en molt de temps, entre altres coses, les revelacions de Leopoldo Calvo Sotelo sobre el 23-F.
El Parlament català està a punt d’aprovar la llei de transparència catalana. És una oportunitat històrica, però els arxivers opinen que es quedarà en paper mullat. L’administració no serà un despatx a la vista de tothom. “No garantirà la transparència”, diu Joan Soler, el president de l’Associació d’Arxivers. “No entra de ple en la gestió documental. Hi haurà un portal que es nodrirà de dades, però no sabem si seran fiables”, explica Soler. Aquesta nova llei, més que garantir l’accés, posa traves, opinen els arxivers. “Especifica que, per consultar qualsevol expedient amb dades personals, és a dir, en què surti el nom de qualsevol persona, s’haurà de sol·licitar un dictamen a l’Agència de Protecció de Dades. Crea un problema que abans no existia”, reflexiona Soler.
El responsable dels arxius municipals de Barcelona creu que la transparència dels arxius, en democràcia, és vital: “Els ciutadans reclamen més participació i un element clau per participar i controlar la corrupció és l’accés a la informació”. Als arxius municipals de Barcelona, estan elaborant un reglament propi per accedir a la documentació: “Serà una eina molt útil”, defensa.
Quins són els grans reptes dels arxius catalans?
Catalunya, en matèria d’arxius, està lluny de les democràcies europees. Soler posa com a exemples a seguir països com Austràlia per la defensa “a ultrança” d’un accés universal: “No per atzar, d’allà en surten propostes potser idealistes, però que han estat revolucionàries com les de Wikileaks. El país ha fet una aposta clara per l’eficiència organitzativa i ha fomentat la transparència”. Altres exemples a seguir serien el Regne Unit per la “vitalitat” dels arxius i la “participació ciutadana”: “La web dels arxius nacionals anglesos està plena de continguts i recursos, fa una tasca molt important de reafirmació de la identitat. Ho ha demostrat fa poc amb la commemoració de la Primera Guerra Mundial”, assenyala Soler. Els Estats Units serien un altre referent.
El president de l’Associació d’Arxivers destaca que els grans reptes del sistema d’arxius catalans són la transició digital, fomentar més la participació, ser més visibles i que la seva gestió sigui transversal: “No té cap sentit que els arxius depenguin de Cultura, és força anacrònic, perquè els arxius no són només patrimoni, tenen a veure amb la gestió diària”, destaca Soler.
Hi ha, però, un problema pressupostari. Borràs es queixa que hi ha molt pocs recursos: “El gran repte és que es digitalitzin els documents, que es puguin penjar a la xarxa i siguin consultables, però això requereix una gran inversió”, resumeix.
La cara i la creu: arxius pioners i arxius fantasmes
La inventiva i la innovació dels arxius municipals
A llarg de quasi 40 anys de democràcia, hi ha arxius municipals que sí que s’han posat les piles. “L’evolució d’arxius com els de Sabadell, Terrassa i Girona ha estat brutal”, assegura el president de l’Associació d’Arxivers Gestors de Documents, Joan Soler. “Han estat pioners amb el portal Open Data, que no només garanteix que la informació produïda per una entitat pública estigui a disposició de la ciutadania, sinó que pot revertir en una millora del seu nivell de participació democràtica en la vida política”, detalla Soler. “L’Arxiu de Girona és un referent internacional pel tractament de la fotografia i la documentació audiovisual. A tota la documentació que ha abocat a l’Open Data també hi ha posat la referència exacta de la documentació original que hi ha al dipòsit. Aquesta és l’única manera de demostrar que el que exposes en un portal és fefaent, i els de Girona són dels únics que ho han fet”, explica Joan Soler.
“L’arxiu municipal de Terrassa és un dels únics que s’ha atrevit, a tot l’Estat, a digitalitzar tota la gestió administrativa. Digitalitzen tota la informació que porten els ciutadans, i així no han de conservar els papers. És una feina impressionant”, afegeix Soler.
L’arxiu de la Cambra de Comerç de Barcelona porta tancat més de dos anys
L’arxiu històric de la Cambra de Barcelona conserva una part important i polèmica de la història de la capital catalana. Hi ha informació que es remunta al Consolat de Mar, que regulava el comerç marítim a l’Edat Mitjana, documentació del patrimoni públic des dels segles XIII i XIV fins al segle XX, i papers més controvertits com els relacionats amb les descol·lectivitzacions després de la Guerra Civil. Aquest arxiu, però, està tancat des del desembre del 2011. Aquell dia va ser l’últim de la responsable de l’arxiu de la Cambra de Comerç, Maria Pont, que havia fet una gran tasca durant 29 anys. Pont i les altres dues persones implicades en l’arxiu es van veure afectades per un ERO i les seves places no van ser cobertes. Des d’aleshores, si algú truca a la centraleta de la Cambra de Comerç, la resposta és que aquest servei no s’ofereix i que l’arxiu està tancat. “Per llei, aquest arxiu hauria de donar accés als seus fons. És un cas sagnant”, denuncia el vicepresident de l’Associació d’Arxivers Gestors de Documents.
Fa tot just un any, més de 200 historiadors de l’Estat i estrangers van denunciar que a Espanya hi ha un dels arxius diplomàtics més secrets del món. Les seves investigacions estaven bloquejades sine die perquè el ministeri d’Exteriors va vetar l’accés a la documentació. El 2012 el PP va avortar el primer intent en democràcia de desclassificar un lot de documents de la dictadura. Era una iniciativa de l’anterior ministra de Defensa, la socialista Carme Chacón. El nou titular de Defensa del PP, Pedro Morenés, ho va bloquejar perquè considerava que no era prioritari. La conseqüència és que si qualsevol ciutadà vol saber els detalls de les relacions d’Espanya amb el Vaticà entre els segles XVI i XX, per exemple, es pot trobar amb una porta tancada. Tampoc podrà obrir les carpetes amb els arxius del govern republicà a l’exili ni consultar expedicions del segle XVII.
El 5 de juliol del 1939 van sortir de Barcelona els tres últims vagons carregats amb els documents confiscats per l’exèrcit franquista. El seu destí era Salamanca, on s’acumulaven proves per denunciar els que es consideraven enemics del règim. Han passat 75 anys i encara falten papers per tornar. La requisa va ser il·legal perquè encara no s’havien derogat les lleis catalanes. El portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes, denuncia des de fa més de 10 anys que, després de quasi 40 anys de democràcia, els legítims propietaris de la documentació encara l’esperen. Una part es va restituir el 2005 i en altres entregues posteriors. Però no han arribat tots els papers, un compromís del ministre de Cultura, José Ignacio Wert, de l’abril del 2012. El govern espanyol també es nega a tornar els papers a 43 ajuntaments catalans.
Silvia Marimon. Ara.cat 9-6-2014
