dilluns, 31 de març del 2014

EXILI I ÈXODE: 75 ANYS DE LA FI DE LA GUERRA


La fi de la Guerra Civil, l’1 d’abril del 1939, va suposar un llarg i dur periple per al mig milió de republicans condemnats a marxar
        
Mariano Gracia i seva filla Alícia, en primer pla i, al darrera, els seus altres dos fills, Amadeo i Antonio acompanyats per un altre exiliat.  Fotografia de Roger-Violet, publicada el 18.02.1939 a la revista francesa L'Ilustration.  Carretera de Camprodon a Prats de Molló  (frontera amb França).

L’exili republicà del 1939 va ser un dels èxodes massius més importants de l’Europa de l’època. Es calcula que des de finals de gener i principis de febrer mig milió de persones van sortir d’Espanya per cercar refugi. A la dimensió quantitativa cal afegir-hi la qualitativa, ja que les elits intel·lectuals, professionals i polítiques que havien sostingut el règim republicà i la Generalitat de Catalunya es van veure obligades a marxar. Després de la guerra, començava una altra epopeia.

D’aquell mig milió de persones, més de 200.000 eren catalans. No en va aquell exili va ser el resultat de l’enfonsament del front català. Hi havia, però, molts milers de refugiats d’arreu d’Espanya que havien estat acollits a Catalunya durant la guerra. El mateix govern de la República s’havia refugiat a Barcelona, també el Govern Basc. Tots plegats van ser els protagonistes de l’èxode del 1939: una dramàtica fugida sota el foc enemic. Els fugitius eren metrallats pels avions franquistes -i els seus aliats alemanys i italians-, i les poblacions per les quals passaven eren durament bombardejades.
Quan van arribar a l’altre costat de la frontera, els refugiats van topar amb la crua realitat dels camps de concentració francesos, que al principi no tenien ni el mínim imprescindible. Es calcula que hi van morir 15.000 persones per la duresa de les condicions climàtiques i per malalties.
 


Camp d'Argelers

refugiats al camp d'Argelers


Tornar o no tornar?

Les dificultats de vida i la política d’atracció dels franquistes -falsament deien que res no havien de témer els que no tinguessin cap delicte de sang- van fer que retornessin gairebé la meitat dels que, en un primer moment, van creuar la frontera. L’exili republicà es va estabilitzar, en els primers anys, en 250.000 persones, de les quals entre 60.000 i 100.000 eren catalans. Una xifra molt elevada fins i tot en una consideració actual. Van haver-hi retorns significatius durant els primers anys 40, però fins al final de la Segona Guerra Mundial la majoria van considerar que la seva expatriació era una cosa temporal, que finiria en acabar el conflicte. Esperaven que, a causa del suport que l’exili havia donat, amb les armes a la mà, als aliats, derrocarien Franco. No va ser així.
 
França va ser el país que més refugiats va acollir, especialment als primers temps, tot i que alguns van poder passar a la Gran Bretanya, Andorra i algun altre país europeu, com ara Suïssa. L’esclat de la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, va fer que ni el territori francès ni Europa fossin un refugi segur. Llavors Amèrica va ser vista com el continent de l’esperança, i alguns països com Mèxic, la República Dominicana, Xile, l’Argentina, Cuba, els Estats Units i Veneçuela van acollir refugiats. Sobretot Mèxic, on entre el 1939 i el 1948 van anar-hi 21.750 exiliats, dels quals el 20% eren catalans. Fora d’Amèrica, van tenir un paper rellevant l’URSS i l’Àfrica del Nord. Malgrat aquesta veritable diàspora, França va continuar sent el territori que més exiliats va acollir en xifres absolutes.
 
Durant tota la dictadura, l’exili va ser el gran refugi de l’oposició antifranquista. La Generalitat republicana va aconseguir instal·lar-se a París el 1939. L’ocupació de França i el segrest i afusellament de Companys, el 1940, van amenaçar la continuïtat de la institució. Josep Irla va assumir aleshores la presidència, que va mantenir en les dificilísimes circumstàncies de la guerra mundial, fins que va renunciar al càrrec, el 1954. Aleshores va ser elegit Josep Tarradellas, que en va assegurar la continuïtat, de manera unipersonal, fins al restabliment del 1977, ja en democràcia.
En el cas català, l’exili, al marge de la seva importància política, va ser l’àmbit cabdal per preservar i desenvolupar la llengua i cultura pròpies. Era l’únic lloc on es podia publicar en català i amb llibertat. La producció cultural exiliada va ser, doncs, molt important per a la continuïtat i la renovació d’una llengua i una cultura que el franquisme s’havia proposat aniquilar. Una altra aportació substantiva va ser la que els exiliats van poder fer als països d’acollida, ja que molts eren professionals ben qualificats. Hi van deixar un llegat que malauradament encara avui no coneixem prou bé. Llarg i dur, malgrat tot l’exili va tenir una cara fructífera.


                                                      Perpinyà, 7 de desembre de 1949   Seguici fúnebre a l'enterrament d'Antoni Rovira i Virgili. El president Josep Irla, entre el gendre i el fill del difunt: Felip Calvet i Antoni Rovira i Comas. A les filles de darrere: Josep Fontbernat, Manuel Serra i Moret, Hilari Salvadó, Humbert Torres, Martí Barrera, Ramon Nogués i Biset, Pau Padró i Josep Tarradellas. Font: Fundació Josep Irla


  
Un museu per no oblidar els que no van tornar
Fa poc l’escriptora Assumpta Montellà explicava que, davant d’una foto, al Museu Memorial de l’Exili (MUME), a la Jonquera, havia vist plorar un home gran. L’home estava desolat. Una imatge que va motivar que escrivís el seu últim llibre sobre la Batalla de l’Ebre. El MUME recorda els exilis provocats per la Guerra Civil d’Espanya i de Catalunya. Sobretot l’exili dels vençuts. Dels homes i dones que van perdre la guerra contra Franco, però que van continuar lluitant per la llibertat des de les files de la resistència francesa. Milers van ser enviats als camps de concentració nazis en un viatge que, per a la majoria, va ser només d’anada. D’altres van patir tortures, presó, l’oblit i la marginació quan van tornar a l’Espanya de Franco. Molts mai més van tornar a Catalunya. El MUME treballa perquè tot això no s’oblidi i també fa recerca històrica. Ret homenatge a tots els que van patir l’exili: “A les esteles commemoratives i els memorials senzills, però emotius, de Gurs, Bram, Septfonds, Argelers i Sant Cebrià, per citar-ne alguns, s’hi han afegit actualment projectes que adopten la tipologia de centres d’interpretació o museus com és el cas recent d’Argelers, de Milles i com properament serà l’esperat Memorial del Camp Ribesaltes”, explica el director del MUME, Jordi Font
 
Font:http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Exili-exode75-anys-laltra-epopeia_0_1111088943.html

dijous, 27 de març del 2014

UN TOMB PER TOTA LA HISTÒTIA DE L'ART CATALÀ



La sortida d'enguany d'Història de l'art ha començat per la catedral de Barcelona, fent parada obligatòria al claustre, tan parlat i anomenat a classe ( què pesada és la profe!! ) ja que és clau de tota vida en comunitat  ( aquí en tenim una, de comunitat,  de ben plantada, malgrat que cada u planta i treballa com vol! I sembla que ara els toqui donar menjar al bestiar. )


A dins de la catedral ens ha sorprès el magnífic cadirat del cor, bellament esculpit amb filigranes del gòtic internacional i curioses són les escenes de les  misericòrdies, petits suports o mènsules del cadirat per recolzar  els cantors quan es prolongava molt de temps l'estar de peu. Aquestes hi tenen representades escenes, normalment profanes, i sovint, escenes malèvoles relacionades amb el pecat pot ser per la relació de la part del cos que suportaven o perquè no eren visibles per als profans o gent no religiosa.


misericordia de la catedral de Barcelona, Pere Sanglada, entre 1394 i 1399, MNAC


Justament, aquesta misericòdia l'hem pogut veure en el museu que també hem visitat (MNAC) en què es mostra el ball de dos personatges  molt ben adequats a l'espai i ben composat amb una forma triangular, en sintonía al seient que sostenen.


No ens hem volgut perdre una altra curiositat del gòtic català: la façana gòtica de l'ajuntament de Barcelona, que en no caber-hi tota ella en el pany de paret, el mestre d'obra va decidir col·locar-la en la paret del costat malgrat que quedés en l'altra cantonada 

  
 Seguidament, no podía faltar per veure la gran joia del gòtic català: l'església de Santa Maria del Mar.




 Un repàs no ha faltat: l'austeritat decorativa i el funcionalisme estructural que s'obté de la diafanitat de la planta de saló,  de la reducció i senzillesa  dels pilars i de l'absència d'arcs botarells, però que sí posseeix contraforts, on se situen les capelles laterals,  per a reforçar el magne edifici.

Després d'aquest frenètic viatge i per proximitat a aquest  actiu barri de la Ribera, hem visitat des de fora el Palau de la Música, que ja és suficient per intuir la seva bellesa variada i diversa en materials i decoració, fruit de la força naixent d'una jove i rica classe social i de l'esperit renovador de la Renaixença.


El tomb per la Barcelona antiga se'ns ha acabat i fem ús d'un mitjà que ens possibiliti guanyar temps a un altra viatge pel túnel del temps, al MNAC, on retornarem a l'edat mitjana, al Romànic. Un cop sortim del metro, deixem enrera el monument de la plaça Espanya que l'escultor que ja hem vist al Palau de la Música, en Miquel Blay, va realitzar en un dels espais clau del nou urbanisme que sorgí amb la segona Exposició Universal de Barcelona, la del 1929, el recinte firal de Montjuïc.





Un cop al MNAC, la joia ens esperava amb una visita guiada encantadora a nenes i nens de parvulets. La mà  beneint del Crist de l'absis de Sant Climent de Taüll del segle XII, ha estat protagonista i motiu d'una salutació de tots els petits cap a aquest Déu que ha deixat de ser terrorífic per un moment i, crec, que els ha picat l'ullet i tot.
Després hem pogut veure, entre tortures i martiris de sants al Crist Batlló i el frontal d'Avià, les altres dues obres del romànic del MNAC incloses a la selectivitat, que en viu sempre permet fer descobriments nous.
   




Vam tenir un intermedi freekee per a les noves tecnologies: la portalada de Ripoll en3D


Portalada de Ripoll. El mes de juliol: el pagès carrega les garbes ajudat per la seva dona

El següent trajecte ens va deixar en el Gòtic. I ens va aturar la bellesa de la Mare de Déu de Sallent de Sanaüja (segle XIV)  fent l'esforç per subjectar el nen Jesús amb el seu colom





Després vam tenir la parada per una classe  impartida pels nois i noies (quin lloc millor per donar la classe davant de l'obra!), on vam  descobrir nous detalls d'una obra capdal del detallisme i de l'entrada a la península de la influència de la pintura gòtica flamenca  a través del coneixement  de Jan Van Eyck
  per part de Lluís de Dalmau, l'autor de La Verge dels consellers





La marxa va continuar cap al pis de dalt per a conèixer noves etapes de la historia de l'art. Vam pasar volant per la sala del Barroc i no ens vam aturar fins l'àmbit ben ampli de Fortuny, des de les seves delicades aquarel·les passant per la gran Batalla de Tetuán, on vam buscar el General Prim fins a la coneguda i virtuosa Vicaria.

M.Fortuny. Paisatge de Granada, cap al 1871


M.Fortuny. La batalla de Tetuan.1863-1865



M.Fortuny. La vicaria. 1867-1870


Finalment l'ocasió de conèixer més a fons una obra la vam tenir amb  Els  Primers Freds de Miquel Blay, una escultura que ens sedueix per la  bellesa que transment



















En Miquel Blay el trobem també esplèndid en altres obres com  Perseguint la il·lusió, del 1902, combinant com si de veritat fos un somni dos colors tan contrastats com el blanc del marbre i el negre del bronze.




Flor boscana,Miquel Blay,1896, marbre blanc


La influència d'en Blay fou  capdal per l'escultura modernista catalana de Josep Llimona i Enric Clarassó


Desconsol, Josep Llimona, 1902, marbre blanc



Eva, Enric Clarassó, 1904, marbre


El comiat al Modernisme ens va conduir cap a la sortida  amb un moment avanguardista, transgresor i valent. Un areveure excel·lent!

Nit de lluna, Cristòfol Leandre, 1935


Gran ballarina, Pau Gargallo, 1929, ferro forjat
 La cirereta d'aquest gran tomb la vam tenir amb una petita gran obra, també del 1929 i d'allò més avançat i moderrn en arquitectura: el Pavelló Mies Van der Rohe.









Una jornada intensa i mereixedora per estimar l'art , la cultura i... la reflexió i el descans



dimecres, 19 de març del 2014

TOTSJUNTSSOMMAJORIA: CONTRA LA PRECARITZACIÓ DE TOTS EN BENEFICI D'UNS POCS


L'IMPRESSIONISME

                     PISSARRO  (1830-1903) i el Boulevard Montmatre en diversos moments de l'any











"Rue Saint-Honoré per la tarda efecte pluja"
Rue Saint-Honoré amb llum de matí


L’impressionisme és l’abandonament de les convencions que seguia la pintura occidental des del Renaixement. És a dir, l’impressionisme és el pas de l’art conceptual i fonamentalment figuratiu cap a una nova pintura fonamentada en la percepció de l’instant concret d’una natura mutable i en trànsit constant. L’experiència visual triomfa per sobre de qualsevol altre concepte o temàtica per intentar captar l’instant concret de la natura o la persona, sempre pintant a l’aire lliure- à plein air- o als cafès, fugint de l’estudi.
És un moviment fonamentalment pictòric que podem identificar amb les figures de Claude Monet (1840-1926), Edgar Degas (1834-1917), Eduard Manet (1832-1883), Auguste Renoir (1841-1919) i Camille Pissarro (1830-1903). És a dir, els impressionistes són un grup relativament reduït de pintors francesos. Tanmateix, també trobem un cas excepcional dins del món de l’escultura amb la figura d’ Auguste Rodin (1840-1917). També hi trobem un grup important de pintores que també van exposar en algunes exposicions del Impressionistes com Mary Cassat o Berthe Mórisot (1841-1895), tot i que no solien sortir a pintar à plein air,  fora de l'àmbit familiar.
Clude Monet, Régates à Argenteuil, 1872, Musée d'Orsay, París




Claude Monet, Impression, soleil levant, 1874, Musée Marmottan Monet 
Els impressionistes estaven molt influïts pels avenços tècnics que s’havien produït en el camp de la percepció visual, com ara la fotografia (per exemple, l’aspecte borrós que fàcilment tenien les fotografies si hi havia moviment va influir moltíssim en el tipus de pinzellades que aplicarien) i les investigacions sobre la descomposició de la llum que van permetre distingir entre els tres colors primaris (groc, blau i vermell) i els colors secundaris (sorgits de la barreja de dos dels colors primaris) també estan presents.
En aquest sentit, els impressionistes van experimentar constantment amb el fenomen de la llum i els colors. Per això aplicarien pinzellades de colors primaris, perquè fos l’ull de l’espectador el que fes la barreja, ja que aquest grup de pintors no pretenia la representació dels objectes, sinó del que l’ull hi percebia. I mai emprarien el color negre perquè significava l’absència de color. Al mateix temps van captar en els seus quadres els elements canviants que es fonien amb els volums sòlids dels objectes: el vapor dels trens, la llum, l’aigua, etc.

"Lucie Leon al piano", Berthe Morisot

Édouard Manet, Un bar aux Folies-Bergère, 1881-1882, Courtauld Institute of Art, London

Pierre-Auguste Renoir, La balançoire , 1876, Musée d'Orsay
Aquest moviment l’hem de situar fonamentalment en el París de la segona meitat del segle XIX, concretament en les dècades de 1860 a 1880. És a dir, ens hem de traslladar cap el París de la Belle Époque, la ciutat dels gran bulevards de Haussmann, de les exposicions universals i la transformació urbanística que transformen la fisonomia de la capital francesa (Torre Eiffel), els anys de l’acceleració de la tècnica, i sobretot dels cafès.
Uns cafès que funcionen com a punt de trobada d’uns intel·lectuals i artistes que per primer cop podem identificar amb la bohèmia, l’esquerra política i la crítica al poder (Émile Zola). Un món on l’art encara està controlat per l’academicisme i els salons, però en el qual un grup de pintors (Monet, Degas, Manet o Remoir) trencaran, des del seu punt de reunió al Cafè Guerbois de l’Avinguda de Clichy, amb l’oficialisme per articular el seu propi grup i fugir dels estaments oficials gràcies a l’emergència de la figura del marxant d’art.

A la barreteria,1882
Posteriorment a aquesta cronologia, en el tombant de segle encara trobarem pintors molt influenciats per l’impressionisme (Cézanne, Gauguin, Tolouse-Lautrec, Van Gogh, Soroya), artistes que en seran hereus i continuadors del moviment, però només en part, perquè els matisos personals que introduiran en les seves composicions pictòriques ja començarien a obrir les portes a les diferents avantguardes del segle XX.
Però, per què se’n diu impressionisme d’aquest moviment? Perquè, el 1874, aquest grup d’artistes va ser batejat per la crítica com a “Impressionistes” amb ironia i escepticisme respecte del quadre de Monet Impressión, soleil levant (Impressió, sol naixent). Així, el crític Louis Leroy parlava de la “impressió” que li havia causat l’obra, i l’exposició en general, perquè considerava que era un estil inacabat que negava la vertadera bellesa de la pintura. Òbviament, aquest crític de referència en la premsa parisenca de l’època no havia entès res del que havia pogut observar en aquella exposició i es mantenia en criteris més propis de les convencions existents vint anys enrere. Tanmateix, amb el temps, aquesta crítica als impressionistes, aquesta expressió fortament pejorativa, va ser capgirada en positiu pels propis artistes i va fer fortuna per a definir aquest grup d’impressionistes, ara sí dit amb tot el valor del terme.

"El Bes", Rodin

- Precedents de l'Impressionisme (en aquest mateix bloc):
http://mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/02/precedents-artistics-de-limpressionisme.html
- Sobre la influencia de la pintura impressionista :
http://www.aloj.us.es/galba/MONOGRAFICOS/LOFOTOGRAFICO/IMPRESIONISMO/TextoT3.htm

 - Un passeig pel Museu Thyssen-Bornemisza: http://diariodefcp.blogspot.com.es/2013/06/museo-thyssen-bornemisza-un-pasaeo-por.HTML

- Pintores impressionistes: https://sites.google.com/site/lamujerenelarte/Home/impresionismo-sxix-xx

- La font escrita: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/07/13/l%e2%80%99impressionisme/