dimarts, 29 de gener del 2013

THE BEATLES A DALT EL TERRAT DESAFIANT LA POLICIA LA POLICIA FA 44 ANYS



El 30 de gener del 1969, fa 44 anys, el quartet de Liverpool va oferir l'última actuació en directe des d'un terrat de Londres per enregistrar-hi el documental 'Let it be'

El policia número 503 de la comissaria de Westminster de Londres va passar a la història per ser l'agent que va pujar al terrat on els Beatles tocaven la cançó 'Get Back' i els va obligar a parar la seva última actuació en directe. Des aquell 30 de gener de 1969, milers de bandes intenten imitar-los.
Aquest dia, els quatre de Liverpool van pujar al terrat del número 3 de Savile Row, a Londres, seu d'Apple Corps i, durant 42 minuts, van tocar –i van gravar per al documental 'Let it Be'– diverses cançons, com ara la seva memorable 'Get Back', un poderós 'I've Got a Feeling', i fins i tot una breu versió de l'himne britànic. "Va ser fantàstic perquè era a l'aire lliure, cosa poc habitual per a nosaltres", va declarar Paul McCartney al llibre 'Antologia', no sense lamentar que algú desconnectés l'equip de so quan la policia va demanar la suspensió del concert improvisat.
"Un veí va trucar a la policia i quan van pujar jo estava tocant –parla Ringo en el mateix llibre– i vaig pensar: Tant de bo se m'emportin! Ens estaven filmant i hauria quedat genial que els polis s'haguessin carregat la bateria a puntades. Naturalment, no ho van fer".


Imitadors del quartet de Liverpool
Uns altres que ho van intentar, gairebé vint anys més tard, van ser els irlandesos U2 amb el videoclip del tercer single del seu àlbum 'The Joshua Tree', amb la cançó 'Where The Streets Have No Name'. Bono i els seus havien après la lliçó del terrat Beatle. Per començar no van convidar-hi Yoko Ono, van buscar una temperatura primaveral –dia assolellat a Los Angeles- i van anunciar l'actuació en emissores de moda.
Més de 1.000 persones van assistir a la convocatòria a l'exterior del terrat de l'edifici Republic Liquor Store. Com va confessar el mànager de la banda el 2007, Paul McGuinnes, es tractava d'exagerar l'enfrontament amb la policia a l'espera de la cancel·lació del concert, fet que no es va produir. Bombers, l'helicòpter de trànsit, policia i tota mena d'agents de l'ordre es van presentar al lloc per sortir al vídeo i, de passada, gastar fons públics. La banda va guanyar amb aquest clip el 1989 el premi Grammy a la millor interpretació en un vídeo musical.
D'estil clàssic –una imitació dels Beatles– es pot qualificar l'actuació de Red Hot Chili Peppers (RHCP) el juliol del 2011, en una terrassa d'un edifici de la populosa Venice Beach de Los Angeles. Hi van interpretar el primer senzill del seu últim disc, 'The Adventures Of Rain Dance Maggie', envoltats de centenars de persones als seus peus amb telèfons mòbils gravant.
Del costat hispà i amb aquest esperit, cal recordar el videoclip de 'La Flaca', de Jarabe de Palo, o el memorable homenatge de la parròquia indie al disc 'Let It Be' a la terrassa del Cercle de Belles Arts de Madrid ja fa gairebé tres anys.
Potser aquesta passió per les altures és un missatge de consol per a temps difícils. El 1962, el grup vocal de soul The Drifters ja va aconseguir fama i popularitat amb 'Up on the Roof'. La cançó, composta per Carole King i el seu primer marit, Jerry Goffin, ens parla de l'horitzó, les estrelles i l'aire fresc i dolç. Una crida a l'optimisme enfront del soroll i la realitat del carrer.

dimarts, 22 de gener del 2013

ELS TUMORS OVÀRICS JA EXISTIEN A L'ÈPOCA ROMANA

 Un equip d'investigadors de la UAB troba restes d'un tumor d'aquest tipus amb dents i un os a dins en l'esquelet d'una dona de 1.600 anys d'antiguitat

Una imatge de l'esquelet que han trobat arqueòlegs de la UAB
 
Un equip d'investigadors liderats per la UAB ha trobat restes antigues d'un tumor ovàric calcificat a la pelvis de l'esquelet d'una dona de l'època romana. Així, es confirma l'existència d'aquest tipus de tumors en l'antiguitat, que han estat molt difícils de localitzar en l'estudi de restes antigues. Són tumors formats per restes de teixits o òrgans, i en aquest cas s'han trobat quatre dents i un petit tros d'os dins de la petita massa rodona. Aquests tipus de tumors acostumen a ser benignes. Els investigadors no descarten que el tumor causés la mort de la dona romana, però també és possible que visqués amb el teratoma calcificat durant molts anys.
El tumor localitzat té una forma arrodonida incompleta de superfície rugosa, del mateix color i textura que els ossos, d'uns 43 mil·límetres de longitud i 44 de diàmetre. Es va localitzar a la part dreta de la pelvis de l'esquelet d'una dona d'entre 30 i 40 anys d'edat, i d'uns 1.600 anys d'antiguitat, i procedia de la necròpolis romana del jaciment arqueològic de la Fogonussa. L'esquelet es va recuperar el 2010 durant l'excavació de 46 tombes i formava part d'un total de 87 esquelets.

RADIOGRAFIA DELS CRANIS ENCLAVATS DEL SEGLE III TROBATS AL POBLAT IBÈRIC D'ULLESTRET

 

Ja hi ha imatges 3D d'una troballa que demostraria que els ibers penjaven els caps de persones importants o dels enemics pels carrers dels poblats
El crani d'Ullastret
Dos cranis sencers, travessats per claus de grans dimensions, es van localitzar al jaciment d'Ullastret (Baix Empordà) a l'estiu. Demostren que els ibers tenien el costum de penjar caps pels carrers del poblat. Els investigadors afirmen que els cranis bé podrien pertànyer a personatges importants per a la família o la comunitat, o bé podrien ser d'enemics, que podrien haver estat executats o morts en combat i exposats en públic. S'inclinen, més aviat, però, per la segona tesi. Les decapitacions podrien estar relacionades amb la tradició celta dels caps tallats
Recentment s'ha constituït un equip de recerca multidisciplinari, format per antropòlegs, arqueòlegs, restauradors i especialistes en altres disciplines, que han començat l'estudi de les restes cranials humanes del segle III. Només n'hi ha cinc exemplars més a Europa.
Un crani d'UllastretEl Museu d'Arqueologia de Catalunya ha iniciat una primera fase d'estudi, que ha consistit en la realització de diverses proves radiològiques a l'Hospital de Palamós. Això ha donat imatges en 3D dels dos cranis enclavats més ben conservats. Aquestes imatges permetran als investigadors aprofundir en l'estudi morfològic i anatòmic de les restes, que començarà aviat al laboratori de conservaciói restauració de la seu de Girona del Museu d'Arqueologia de Catalunya, i alhora seran especialment útils durant el procés de consolidació i restauració.

 

dilluns, 21 de gener del 2013

EL VIATGE MÉS ENIGMÀTIC DEL GÒTIC CATALÀ

El MNAC aprofundirà en l'estudi de la influència del 'Políptic de Gant' de Van Eyck en la 'Mare de Déu dels Consellers' de Lluís Dalmau, del segle XV
 

El setembre del 1431, l'artista valencià Lluís Dalmau, que aleshores treballava com a pintor de cort d'Alfons el Magnànim, va partir cap a Flandes, passant per Itàlia i travessant els Alps. No se sap per què el rei li va encarregar fer aquest viatge, i quant de temps va durar la seva estada als Països Baixos, però les semblances evidents entre alguns personatges de La Mare de Déu dels Consellers , la seva obra cabdal, i el Políptic de Gant ,dels germans Van Eyck, fan més que probable que el pintor valencià s'hi traslladés per treballar al seu taller i conèixer de primera mà la tècnica de la pintura a l'oli. Aleshores, Jan van Eyck era considerat el pintor europeu més important.
Està documentada la presència de Dalmau a València el 1436, i pocs anys després es va traslladar a Barcelona. Va pintar la Mare de Déu dels Consellers entre el 1443 i el 1445 per encàrrec del Consell de Cent, que volia un guarnir amb un retaule la capella de la Casa de la Ciutat. Ben aviat el MNAC, propietari de la pintura, compararà les proporcions dels caps dels àngels cantors que envolten la Mare de Déu amb els del retaule de Van Eyck per esbrinar si el pintor valencià va utilitzar models dels pintors belgues. Les coincidències també es poden observar al cap de sant Andreu, a la dreta de la Mare de Déu, inspirat en el sant Joan del retaule de la catedral de Gant.
Els drets d'autor de Van Eyck
"Segurament Dalmau va treballar al taller de Van Eyck, va copiar els seus models i va tenir el seu permís per reproduir-los. No és un fet tan evident perquè aleshores ja hi havia una mena de copyright entre els artistes", afirma Bart Fransen, el coordinador del Centre d'Estudis dels Primitius Flamencs de l'Institut Reial de Patrimoni Artístic de Brussel·les. Aquest estudiós va ser fa pocs dies a Barcelona per impartir una conferència al MNAC sobre un web innovador dedicat al retaule dels Van Eyck. El Políptic de Gant està immers en un procés de restauració que s'estendrà fins al 2017. Està previst que les dades que sorgeixin durant la neteja de les diferents capes de vernís de la pintura també s'incorporin al web.
A més d'aquest estudi comparatiu entre les dues obres, un document publicat pels historiadors Almudena Blasco i Alberto Ontillera encara poc conegut pels especialistes en Van Eyck apunta que aquest pintor podria haver viatjat a València en una missió diplomàtica del seu patró, Felip el Bo, el duc de Borgonya, el 1426. La capital valenciana va ser la porta d'entrada de la pintura de Van Eyck a la Corona d'Aragó. "A més de Dalmau, altres artistes valencians com Reixac o el Mestre de la Porciúncula, aquests últims sense haver de viatjar a Flandes, van conèixer altres obres autògrafes o rèpliques d'obres de Van Eyck", explica Rafael Cornudella, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i antic cap de l'àrea de Gòtic del MNAC. Aquest historiador de l'art també sosté que en la pintura de Dalmau podria haver-hi elements d'altres dibuixos i obres perdudes del pintor belga.
El Políptic de Gant és una obra tan influent com poc documentada. "No se'n conserva ni el contracte ni cap pagament. A Bèlgica no hi ha tants arxius com aquí", assenyala Fransen. L'única dada històrica que hi ha sobre l'acabament del políptic és un quartet de versos alexandrins que hi ha a la part exterior de les taules laterals on els germans Van Eyck, Hubert i Jan, van signar. La data que hi ha escrita és el 6 de maig del 1432. Fa poc s'ha descobert que la capella de la catedral de Gant on s'havia de col·locar no va estar acabada fins al 1435.
El viatge de Dalmau també posa en qüestió la data del 1432. Segons una teoria del professor de la Universitat de Harvard Hugo van der Velt, aquell any només estaria llesta la part inferior de l'obra. "Si hagués estat acabat el 1432, Dalmau hauria tingut poc temps per arribar a Flandes per estudiar l'obra. A més, el pintor valencià només va copiar elements de les taules de la part superior. Si el retaule ja s'hagués col·locat a la capella, no ho hauria pogut fer perquè els àngels estarien a sis metres d'altura", sosté Fransen. La Mare de Déu dels Consellers, a més,beu directament de la Mare de Déu entronitzada i envoltada pel donant, sant Jordi i un arquebisbe que hi ha en una altra pintura de Van Eyck, la Mare de Déu del canonge Van der Paele , que actualment és al museu Groeninge, a Bruges.
Lluís Dalmau també va signar la seva obra, com havien fet els germans belgues de manera pionera. La Mare de Déu dels Consellers no hauria sigut possible sense la mentalitat innovadora dels Van Eyck, que van revolucionar el tractament de la llum i de l'espai en la pintura. El paisatge que hi ha al darrere de la Mare de Déu dels Consellers , en lloc d'un fons daurat, també deriva dels belgues. "Van Eyck va ser un pintor de la llum. Va capturar fins i tot els efectes de la llum en les gotes d'aigua que reboten a la font de la part inferior del retaule i en els vestits", conclou Fransen.



ALEXANDRA PANAYOTOU: ELS REPTES DE CÓRRER AMB FINALITATS SOLIDÀRIES

Alexandra Panayotou: "Córrer m'ha ajudat a afrontar els obstacles de la vida"

Solidària. Va néixer a Irlanda fa 42 anys, va créixer entre Irlanda i Grècia i fa nou anys que viu a Barcelona. Panayotou corre per trencar barreres esportives i personals. Fa més de 5 anys que s'enfronta a reptes en solitari amb finalitats solidàries




Panayotou es dedica a oferir conferències motivacionals i és autora del llibre La sonrisa del ultrafondo.
Panayotou es dedica a oferir conferències motivacionals i és autora del llibre La sonrisa del ultrafondo. FRANCESC MELCION

Va passar d'iniciar-se a la cinta de córrer amb 30 anys a pujar el mont Olimp i, com si allà dalt hagués begut la poció d'Obèlix, des d'aleshores res ni ningú l'ha aturat. Alexandra Panayotou corre com a filosofia de vida. I arriba lluny, molt lluny.
Per què córrer i per què córrer tant?
Perquè ha canviat la meva vida. Des que corro he adquirit valors, determinació i autodisciplina, he après a afrontar les pors i a viure amb optimisme.
Què et passa als 30 anys que decideixes arrencar a córrer sense fre?
Des dels 18 anys fins als 30 vaig omplir el buit que sentia sortint de festa. No feia gens d'esport, i això que de petita sempre m'havia agradat, i fumava. Estava desmotivada, no volia ni treballar i em sentia completament perduda. Aleshores em vaig apuntar a un gimnàs a Grècia, i vaig començar a trotar a la cinta i vaig recordar que quan tenia 12 anys el meu pare, que és alpinista, ens va portar al meu germà i a mi a la meta de la marató de Dublín. Recordo la gent embolicada en mantes tèrmiques, la pluja, la gent plorant i saltant d'alegria... La llavor hi era, però vaig trigar a descobrir-la.
Com fas el salt de la cinta d'un gimnàs a una marató?
Anava tres cops per setmana al gimnàs i el propietari em va comentar que ell havia fet dues vegades la marató d'Atenes. Em vaig engrescar i vaig decidir córrer-la aquell mateix any. Tenia quatre mesos per entrenar-me. Al setembre vaig participar en una carrera per pujar al mont Olimp com a entrenament, sense tenir ni idea de què anava, i, arrossegant-me, vaig arribar segona de la categoria de dones. A Atenes vaig fer una bona marca i aleshores vaig adonar-me que no era casualitat, era un do.
Comences per maratons, però com passes a l'ultrafons?
Quan ja vivia a Barcelona em va agafar un entrenador personal i em va destrossar, no va veure en mi una dona de 34 anys que havia començat a córrer als 30. En un mes i mig tenia les dues tíbies fracturades d'estrès i el tendó d'Aquil·les destrossat. Més tard un amic em va convidar a fer la cursa Matagalls-Montserrat, vaig guanyar i vaig reconduir-me cap a l'ultrafons.
¿I quan et planteges fer un repte en solitari?
Jo tenia una empresa d'organització d'esdeveniments i havíem decidit ajudar logísticament un grup de persones discapacitades que volien fer una expedició al pol Sud. Aleshores se'm va acudir exportar a Espanya la idea de practicar el teu esport a la vegada que ajudes una causa solidària. Per donar a conèixer el projecte vaig començar corrent 24 hores sense parar en pista. L'any 2011 vaig córrer 315 quilòmetres en 50 hores per donar a conèixer el Banc d'Aliments del Regne Unit al partit de futbol del Swansea contra el North City.
Cansa només de sentir-ho! Quines fases travesses quan afrontes un repte així?
Hi ha moments que ho passes fatal. A Anglaterra, per exemple, feia molt fred i des de la primera nit vaig tenir problemes gàstrics i mal en una cama. Només parava per anar al lavabo, el menjar me'l donava el meu equip mentre corria. Anava per carreteres perilloses, m'adormia i fins i tot vaig arribar a plorar. Però volia arribar, no sé com vaig fer un canvi de xip i ho vaig aconseguir.
¿Mai has pensat que potser calia tirar la tovallola?
Ni una sola vegada. No estic boja, tinc clar que si detecto un problema de salut greu pararé, però aquí no compta l'esgotament, el fred, els dolors. Si decideixo que ho faig, abandonar no entra dins les meves possibilitats.
El Camí de Sant Jaume des de la plaça Sant Jaume: 1.208 quilòmetres en 21 dies. Guanyar una euga en la ruta de Montserrat a Ripoll, que són 125 quilòmetres amb 3.000 metres de desnivell. Són exemples de les teves fites. Als 42 anys, on són els teus límits?
Ara estic en un any sabàtic, però la veritat és que m'agradaria fer un gran repte més i prou. Seguiré dedicant-me a córrer per plaer i a les conferències motivacionals en empreses i en sectors esportius, i a escriure articles.
Com és l'Alexandra ara?
No fumo, sóc vegetariana, tot ho menjo ecològic. Entreno sis dies a la setmana. Córrer m'ha ajudat molt en la meva vida personal. Perquè he après que finalitzar un repte esportiu és un moment bonic, però al cap i a la fi no són res més que moments. L'important és el que passa entre podi i podi. Jo era una persona sense autoestima, que mai acabava res del que començava, i córrer m'ha aportat eines per afrontar els obstacles de la meva vida.
Tens dues expressions personals: "A quilometrar" i " Be excellent ".
La primera fa referència a l'esport, quan pateixo corrent em dic a mi mateixa que no hi ha dolor ni esgotament, i a quilometrar. La segona fa referència a tot el que he après aquests anys, que és donar el màxim de tu mateix facis el que facis, és arribar a l'excel·lència dins de les teves possibilitats. Si hi poses el teu millor esforç, aconseguiràs més del que imaginaves.

dissabte, 19 de gener del 2013

MALI, EL DESERT DE LES OPORTUNITATS

Dies després que l'exèrcit francès hagi aterrat a terres malianes,  SÀPIENS us explica les claus del conflicte


Jordi Benet i Jordi Tomàs Dimarts, 22 de maig de 2012
Tuaregs al desert de Mali
Tuaregs al desert de Mali
El passat mes d'abril, el món es despertava amb una notícia inquietant: els tuaregs del laic Movimient Nacional d'Alliberament d'Alzawad (MNLA) proclamaven la independència d'Alzawad, un territori que ocupa més de la meitat nord de Mali. Poc després, els rebels islamistes començaven a atacar ciutats del nord de país, fins que, després de pactar amb les diferents faccions tuaregs, van declarar l'Estat islàmic d'Alzawad. Les alertes a Occident no van trigar a saltar. L'ofensiva islamista i la petició del president malià d'una intervenció militar internacional ha acabat amb l'arribada de tropes militars franceses a aquest estat de l'Àfrica Occidental. A SÀPIENS mirem més enllà de la qüestió islamista per explicar quines són les arrels històriques dels tuaregs i quines són les causes del conflicte, que tenen a veure amb les actuals polítiques del Govern, però, sobretot, amb la colonització francesa.

Al mig d'Àfrica mana París

El moment en el que els francesos van penetrar a l’interior del Sàhara per establir-s’hi al final del segle XIX, van trobar una població nòmada que s’autoanomenava 'Kel Tamashek', és a dir ‘els que parlen tamahag’, formada per nombrosos subgrups -Kel Ahaggar, Kel Aïr, Kel Adar, Kel Ajjer...- que mai no havien estat units políticament sota un poder central. Els Kel formaven federacions tribals que també incloïen, pel sud, poblacions sedentàries de la vora del Níger que no eren tuaregs. Durant segles, van dominar el comerç de la sal, de l’or i dels esclaus a la regió.

En aquest context, els francesos, després d’anys de lluites i pactes, van aconseguir instal·lar-se al desert a partir del 1903 i establir-hi una administració colonial d’estil europeu. De sobte, els tuaregs, que donades les característiques del desert havien estat un dels darrers pobles africans a ser conquerits pels europeus, es van veure obligats, com tantes altres societats veïnes, a conviure amb un model que els convertia en subjectes dominats políticament per uns estrangers, en un marc sociopolític i econòmic molt concret i a la vegada estrany: un estat-nació controlat des de París.

Els europeus s’havien repartit el pastís de l’Àfrica a la conferència de Berlín del 1885 i al llarg de la primera meitat del segle XX, aquelles fronteres establertes a Alemanya van anar concretant-se. En el cas malià, alguns administradors francesos van influir en la delimitació de les fronteres colonials i ho van fer prenent com a referent l’antic imperi de Mali, un vast territori que incloïa pobles negroafricans i saharians.

Progressivament, els francesos van establir la capitalitat d’aquestes colònies -l’administració, les escoles, els nuclis de producció...- al sud, lluny de l’òrbita tuareg. Les ciutats importants del nord, com Tombouctou o Gao, van perdre pes. Mentrestant, al sud, s’hi van forjar les elits que, arribada la independència, governarien els destins de l’estat postcolonial. Així, les hostilitats dels tuaregs contra els estrangers van anar succeint-se i la regió no es va considerar pacificada fins al 1934.

El contrast polític, econòmic i cultural entre el nord i el sud de Mali -i de Níger-, devia acabar influint en la visió dels francesos que el 1951 van decidir crear l’OCRS (Organisation Commune des Régions Sahariennes) amb l’objectiu d’unir totes les zones del desert en una sola entitat administrativa. Va ser aleshores quan, en començar el procés de descolonització, van aparèixer les primeres expressions del nacionalisme tuareg. Tot i això, quan es va consultar els tuaregs sobre la independència de Mali, els seus líders van afirmar que volien mantenir les fronteres tal com les heretaven de la metròpolis francesa. L’aprovació d’aquelles fronteres, però, no s’ha d’entendre com l’acceptació d’un determinat sentiment nacional malià.

La primera revolta dels tuaregs

Sigui com vulgui, el 1960 Mali s’independitzà i tres anys després, amb el nom d’'Alfellaga', va tenir lloc la primera revolta tuareg. Els líders de les diferents regions del Sàhara es van sentir discriminats per un govern que no invertia al nord i que hi envià un exèrcit repressor, alguns membres del qual robaven a la població i menyspreaven la cultura local, obligant els nens a cantar en llengua bàmbara, en lloc de tamahag. La repressió maliana va reforçar encara més la identitat tuareg, que als anys setanta va convertir l’''Alfellaga' en un símbol de la seva lluita.

La tensió augmentà quan es van descobrir a la zona grans riqueses minerals. Des d’aleshores, els cinc presidents que han governat Mali han tingut conflictes amb grups tuaregs, alternats amb febles acords de pau (vegeu cronologia) i provocant exilis constants cap a Algèria i Líbia, on els tuaregs van allistar-se a les tropes de Mohamar al Gadaffi, interessat a expandir la seva influència en diferents territoris africans.

La tensió anà pujant fins que el 1994 esclatà un greu conflicte entre els tuaregs i les milícies Ganda Koy, formades per membres d’origen songhai, que afectaren seriosament la població civil d’ambdues comunitats. A partir del 1996 el conflicte va tenir certs períodes de calma i notables accions per la pau dutes a terme per membres d’aquestes i altres comunitats de la regió i per diferents actors polítics, incloent-hi els esforços de l’aleshores president Amadou Toumani Touré, que arribà a nomenar un primer ministre tuareg per al període de 2002-2004.

Paral·lelament es van anar establint al Sàhara alguns grups vinculats a al-Qaida del Magreb Islàmic, que, emparats en la grandesa del desert, han flirtejat amb les reivindicacions tuaregs. Malgrat això, ja el 2010, els líders tuaregs van desvincular-se públicament dels grups salafistes. De fet, tots els tuaregs són musulmans, però no consideren l’islam com un element definitori de la seva identitat.

Com saben els tuaregs des de fa segles, el desert no ha deixat mai de ser una terra plena d’oportunitats. Una terra, la seva, que coneixen perfectament. I que ara, de forma unilateral, han declarat independent de Mali, aprofitant la situació de desordre polític després del cop d’estat protagonitzat per alguns membres de l’Exèrcit malià en contra d’Amadou Toumani Touré. Malgrat això cap país ha reconegut la independència d’aquest territori. Caldrà veure què passa al veí Níger, on grups tuaregs també lluiten per independitzar l’Alzawad del Govern de Niamey, molt debilitat després del cop d’estat de l’any passat.

Les dates clau
  • Segle X: primera notícia documentada de presència dels tuaregs al Sàhara.
  • 1880-1890: l’Exèrcit francès ocupa una part dels futurs territoris de Mali i Níger.
  • 1900: esclaten diversos episodis de resistència. Els tuaregs s’oposen al domini colonial de França.
  • 1960: Mali i Níger s’independitzen.
  • 1963: Mali reprimeix amb brutalitat la primera revolta tuareg contra aquest nou estat africà.
  • Final dels 60: Descobreixen nombroses mines d’urani.
  • 1973: Les regions tuaregs pateixen una gran sequera. Nombrosos habitants s’exilien en països com Líbia i Algèria.
  • 1980-1990: les tropes de la legió islàmica de Gadaffi, a Líbia, entrenen grups tuaregs que s’enrolen en les guerres al Txad, al Líban i a Kuwait.
  • 1990: el Moviment Popular de l’Alzawad i el Front Islàmic i Àrab de l’Alzawad impulsen noves revoltes tuaregs. El gener del 1991 se signen els acords de Tamanrasset.
  • 1994: l’Exèrcit malià arrasa les localitats de Gourma, Rharous i Douentza, situades en territori tuareg.
  • 1996: signatura de nous acords amb la cerimònia de la Flama de la Pau.
  • 2000: al-Qaida del Magreb Islàmic s’assenta en territori tuareg.
  • 2002: el president malià Ahmed Toumani Touré fa un gest per integrar els tuaregs nomenant com a primer ministre Ag Hamani, que acabarà dimitint el 2004.
  • 2006: es reprenen les d’hostilitats, però aviat hi ha un acord de pau.
  • 2009: al mes de novembre s’organitza una trobada per la pau amb líders tuaregs, àrabs, fulbes i songhais per fomentar el diàleg i combatre l’islamisme radical.
  • 2012: cop d’estat a Mali i declaració de la independència del territori de l’Alzawad.

Per saber-ne més.
Tomàs, j (ed.) 'Secesionismo en África'. Barcelona: Editorial Bellaterra, 2010.
Claudot-hawad, h. 'Touaregs. Apprivoiser le désert'. Paris: Gallimard Découvertes, 2011.

Aquest article s'ha publicat en el número 117 del SÀPIENS (juny 2012).

 Font: http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/05/el-desert-de-les-oportunitats-2039.php

LA FELICITAT DE NENS DE MOÇAMBIC, MALGRAT LA SEVA POBRESA ECONÒMICA, APADRINA LA GENT DEL NOSTRE PAÍS QUE ACONSEGUEIX LA FELICITAT ACUMULANT RIQUESES


LA CRISIS CREMA L'OLIVERA DE PLATÓ EN MIL REFLEXIONS FILOSÒFIQUES SOBRE LA HUMANITAT

A l'escalf de Plató

 




A l'antiga carretera que va d'Atenes a Elefsina ahir hi havia un arbre menys. L'olivera en què es creu que el filòsof Plató seia a l'ombra i explicava als alumnes la seva teoria sobre l'estat just havia desaparegut. L'havien arrencat de soca-rel, probablement per fer llenya per escalfar-se, segons publicava el diari grec Ekathimerini . La tala il·legal d'arbres s'ha convertit en una pràctica habitual entre els que ja no poden pagar la calefacció.
Els grecs d'avui saben que el seu estat no és just. Des de l'inici de la crisi han vist com el país s'empobria, es revoltava, emigrava o es deprimia, i en alguns casos es lliurava a una violència xenòfoba, mentre molts dels responsables dels abusos o la corrupció amb què s'ha administrat aquest estat imperfecte seguien drets.

GUERRA PER L'OPINIÓ PÚBLICA: On és la qualitat del periodisme i de la informació?

 Diplomàcia per satèl·lit

 Una munió de canals de notícies finançats per governs lluiten per imposar la seva visió a l'estranger



Diplomàcia per satèl·lit
Diplomàcia per satèl·lit
Els Estats Units van entrar fa anys en una guerra que encara dura. I l'estan perdent. Washington està sent derrotada en un camp de batalla mediàtic controlat per una munió de canals d'informació per satèl·lit. Així ho va alertar la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton, el 2011.
"Estem perdent una guerra informativa. Durant la Guerra Freda vam fer una bona feina enviant el missatge dels Estats Units a l'estranger, però quan va caure el Mur de Berlín vam deixar-ho córrer. I ara n'estem pagant un preu molt alt. Al Jazeera ens està guanyant, els xinesos han obert un canal d'informació en anglès i els russos també". Amb aquestes paraules, Clinton va sintetitzar fa dos anys la metamorfosi del panorama mediàtic internacional, en què l'hegemonia dels canals d'informació per satèl·lit anglosaxons -principalment la britànica BBC i la nord-americana CNN- perd territori davant el naixement de cadenes finançades per altres governs que volen emetre 24 hores al dia la seva visió del món.
Trencar l'hegemonia occidental
"La majoria d'aquestes noves veus diuen que el seu objectiu és donar un punt de vista alternatiu en un discurs que durant molt de temps ha estat dominat pels Estats Units, el Regne Unit i altres països occidentals", explica Nathanael Massey, investigador de la Facultat de Periodisme de la Universitat de Colúmbia.
Tant els analistes com els editors dels mitjans de comunicació més prestigiosos coincideixen que el canal anglès d'Al Jazeera és el principal competidor de la CNN i la BBC, però molts altres països també intenten arrabassar-los l'hegemonia. Com diu Rome Hartman, productor executiu de la BBC World News, "tota nació que tingui l'ambició de jugar un paper global vol tenir una veu global".
Al Jazeera English
"La creació el 2006 del canal en anglès de la qatariana Al-Jazira va ajudar -encara que sigui en part- a canviar la imatge de la cadena, que va passar de ser vista com un instrument d'Al-Qaida hostil amb els Estats Units a ser considerada un canal de notícies professional", opina Stanley Reed, veterà periodista del New York Times expert en el Pròxim Orient.
La cobertura de les revolucions àrabs ha valgut a la cadena prestigiosos premis periodístics internacionals, en gran part gràcies a la potent xarxa de corresponsals locals de parla anglesa que té a la regió i en països que difícilment són coberts per altres mitjans. Aquesta és, precisament, la missió de la cadena: "Donar veu als que no entenen".
Però quan es tracta d'informar sobre el país que finança l'emissora, Qatar, és Al Jazeera la que emmudeix, segons Ceylan Yeginsu, doctora en periodisme per Colúmbia. "Tot i això -diu-, no és comparable a l'evident deriva propagandística d'altres cadenes per satèl·lit".
CCTV
"Els líders comunistes xinesos es veuen immersos en una guerra global per influir en l'opinió pública", explica David Bandurski, editor del China Media Project, una organització independent que segueix des de Pequín els mitjans del país. "S'han obsessionat a trobar nous mètodes atractius, amb l'ajuda de la tecnologia, per obtenir la seva part del pastís de la influència global", detalla Bandurski a la pàgina web de la seva organització.
Amb aquesta missió van llançar el 2004 CCTV, que, segons el Partit Comunista, arriba a cent països. "La qualitat tècnica del canal és pèssima: dos bustos parlants llegeixen amb veu monòtona notícies interminables amb una estampa clara de la censura governamental", detalla Nathanael Massey, l'investigador de Colúmbia. "La mà del govern es pot veure clarament en el que no es mostra, en l'omissió de continguts que podrien contradir o criticar el Partit Comunista", explica l'analista, que resumeix el missatge de la cadena així: "Els líders estan ocupats, els xinesos estan molt contents, la resta del món és un caos".
Russia Today
"Russia Today és plenament conscient que hi ha una guerra mediàtica global. I està armada i preparada per lluitar. El seu lema és Fes més preguntes , però està clar qui dóna les respostes: el Kremlin", així de contundent és Linette Lopez, experta en periodisme internacional que ha seguit de prop el fenomen de Russia Today (RT).
Els editors d'aquest canal creat el 2005 es reuneixen setmanalment amb el departament de premsa del Kremlin. "La qualitat de la producció de RT no pot amagar la falta de credibilitat del seu periodisme, especialment en un moment en el qual els ciutadans critiquen obertament el Kremlin a internet. El que més retrata el canal és el que expliquen de l'elit que lidera el país. Encara veuen enemics a tot arreu, i són hipersensibles sobre el paper que Moscou ha de tenir en la comunitat internacional", remata Lopez mentre descriu una escena digna de la Guerra Freda.
Hispan TV
La jove branca hispanoparlant de la corporació d'emissores públiques iranianes va néixer el desembre del 2011, i des d'aleshores ha rebut dures crítiques que demanen als proveïdors de TDT a l'estat espanyol que en suspenguin el servei. L'emissió arriba també a Llatinoamèrica per "destapar les armes propagandístiques de l'enemic". Ahir la seva pàgina web destacava dos temes en portada: "L'Iran, tercer país mundial productor de turbines de plantes energètiques" i "Els Estats Units admeten l'alta capacitat de defensa cibernètica de l'Iran".
Telesur
La cadena va néixer com la "televisió alternativa panllatinoamericana" l'any 2005. "Sempre serem independents, neutrals mai", deia aleshores el director de l'emissora. Veneçuela en controla un 70% i la resta el comparteixen l'Argentina, Bolívia, Cuba, l'Equador, Nicaragua i l'Uruguai. "La tesi de Telesur és pro Hugo Chávez, antiamericana i sense la més mínima crítica als governs que la financen", destaca James Painter, de la Universitat d'Oxford.

dijous, 10 de gener del 2013

LA GRAN INJUSTÍCIA DE L'ALIMENTACIÓ ALS PAÏSOS DEL BENESTAR

 

 

La meitat dels aliments que es produeixen al món acaben a les escombraries

Es llencen 2.000 milions de tones de menjar, segons un informe que s'ha fet públic aquest dijous al Regne Unit




La meitat dels aliments que es produeixen arreu del món, equivalent a 2.000 milions de tones, van a les escombraries, segons un informe de l'Institut d'Enginyers Mecànics del Regne Unit que s'ha fet públic aquest dijous.
D'acord amb aquesta institució britànica, el mal emmagatzematge, dates molt estrictes sobre venciment en l'empaquetat i consumidors molt exigents són les causes d'aquest rebuig. A més, en el cas del Regne Unit, un 30% dels vegetals no es cullen perquè l'aspecte que tenen en faria difícil la venda als mercats, segons el document.
El director d'energia i medi ambient de l'institut, Tim Fox, ha comentat que "la quantitat de menjar desaprofitada a tot el món és sorprenent. És menjar que podria ser utilitzat per alimentar una creixent població mundial, així com els que avui passen fam". "A més, és un innecessari malbaratament de terra, aigua i recursos energètics utilitzats en la producció, procés i distribució dels aliments", ha afegit.

Segons Fox, els supermercats exigeixen "aliments perfectes en aparença" per poder-los vendre. Alhora, l'informe assenyala que una gran quantitat d'aigua, aproximadament, 500.000 milions de metres cúbics, és utilitzada per a cultius que mai s'arriben a consumir.
L'ONU estima que l'any 2075 hi haurà 3.000 milions de persones més al món que caldrà alimentar, ja que la població arribarà als 9.500 milions.

Fox ha indicat que els experts han de fer un esforç per impedir aquest malbaratament de menjar i desenvolupar formes més eficients de conrear, transportar i emmagatzemar aliments. "Però per aconseguir això, els governs, les agències de desenvolupament i organitzacions com l'ONU han de treballar juntes per ajudar a canviar la mentalitat de la gent i descoratjar pràctiques malbaratadores per part de grangers, productors d'aliments, supermercats i consumidors", ha subratllat Fox .



Més de la meitat dels aliments, a les escombraries
http://blogs.tv3.cat/60minuts.php?itemid=40393

 La major part hi van a parar en el camí de la granja a la botiga, abans que arribin a la nostra taula del menjador: l’equivalent a prop de 500.000 camions cada any. El documentalista Valentin Thurn ha investigat la magnitud d'aquesta despesa a escala internacional: en els contenidors d'escombraries de mercats majoristes, magatzems i supermercats. Ha documentat quantitats aclaparadores d'aliments perfectament comestibles, alguns encara dins del seu embalatge original i d’altres amb una data de caducitat perfectament vàlida "consumiu-ho preferentment abans de" la data. Només a Alemanya, fins a 20 milions de tones d'aliments es llencen any rere any. I aquesta xifra va augmentant!

En una recerca per esbrinar els perquès, Valentin Thurn parla amb administradors de supermercats, flequers, inspectors de mercats majoristes, agricultors, ministres i polítics de la UE. El que descobreix és un sistema mundial en què tots participen. Es pretén que tots els aliments estiguin disponibles en tot moment. Així, els supermercats tenen constantment tota la gamma de productes en oferta: el pa als prestatges ha de ser fresc fins a altes hores de la nit i les maduixes estan en estoc durant tot l'any. I tot ha de fer molt bona pinta: una fulla d'enciam marcida, una esquerda en una patata o un bony en una pinya fa que aquests aliments es retirin immediatament.
Aquest malbaratament té efectes desastrosos sobre el clima mundial. L’agricultura devora enormes quantitats d'energia, aigua, fertilitzants i pesticides; es tala la selva tropical, i tot això provoca més d'un terç dels gasos d'efecte hivernacle. Sempre que els aliments es podreixen en un abocador d'escombraries, també s’escapa gas metà a l'atmosfera, un gas que té un impacte sobre l'escalfament global 25 vegades més fort que el del diòxid de carboni.

Un reportatge de Valentin Thurn.
Pàgina web del reportatge


Petició dirigida a McDonald's España: Que McDonald's deje de tirar toneladas de comida cada día a la basura: http://www.change.org/es/peticiones/mcdonald-s-espa%C3%B1a-que-mcdonald-s-deje-de-tirar-toneladas-de-comida-cada-d%C3%ADa-a-la-basura



A més a més, McDonals, així com altres marques d'alimentació industrial utilitzen productes tòxics en la fabricació d'aliments que hem de conèixer abans de consumir-los http://teatrevesadespertar.wordpress.com/2012/02/08/ingredientes-quimicos-toxicos-en-comida-de-mcdonalds/


Més informació:
http://pijamasurf.com/2012/05/impresionantes-fotos-muestran-de-que-se-alimenta-cada-pais/

dilluns, 7 de gener del 2013

HABILITATS DE LA PILOTA EN EL BÀSQUET I ENTRENAMENT



H'SAO. ESPIRITUALS NEGRES I FUSIÓ DE DANSES


NOTÍCIES DESESPERANÇADORES DEL TERRORISTA JOSEPH KONY

Kony, segrestador de nens, caçador d'elefants
  
kony_mp
BRU ROVIRA – foto REUTERS | ARA - 05/01/2013

OBSERVATORI D'ÀFRICA: El general Joseph Kony, amb els seus dos fills petits a la falda, en una imatge exclusiva durant les negociacions de pau del 2008.

El guerriller més buscat del món, Joseph Kony, i el seu Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) s'han afegit a la caça furtiva d'elefants i participen del tràfic il·legal d'ivori com un proveïdor més d'aquest negoci mafiós que implica altres grups guerrillers, però també exèrcits legals com el de la RD Congo o l'exèrcit ugandès. El principal receptor dels ullals d'elefants aconseguits fora de la llei és la Xina, país que comercialitza i blanqueja el 70% del consum d'ivori mundial, com va publicar l'ARA al setembre en un extens article signat pel periodista del New York Times Jeffrey Gettleman.

Fa només uns dies -ho confirmava l'ambaixador nord-americà al Consell de Seguretat de l'ONU, Jeffrey DeLaurentis-, Joseph Kony va donar l'ordre als seus seguidors de sumar-se a la matança d'elefants i enviar-li els ullals per vendre'ls i mantenir actius els tres o quatre mil combatents d'un exèrcit que es mou contínuament entre el nord-est de la RD Congo, la República Centreafricana i el Sudan del Sud, aprofitant l'amagatall que ofereix la immensitat del bosc tropical.

Al temut guerriller, comandant d'un exèrcit d'inspiració messiànica que avui sobreviu a través del terror, el saqueig i el segrest de nens i nenes per incorporar-los com a soldats, el persegueix una força mixta de 2.500 soldats de la Unió Africana, que té el suport de les forces especials nord-americanes, que han desplaçat un important contingent a la regió. S'ha detectat que alguns dels seus perseguidors, concretament militars congolesos i ugandesos, comparteixen la caça d'elefants amb el seu perseguit.

Malgrat que l'LRA va néixer a finals dels anys vuitanta, Kony es va convertir en una mena d'estrella mediàtica l'any passat, quan una organització nord-americana, Invisible Children, va penjar a la xarxa un vídeo ple d'inexactituds però enormement eficaç a l'hora de captar l'atenció: en només un mes prop de cent milions de persones el van veure a tot el món -cent milions són tres vegades les vendes que ha tingut un llibre com Cien años de soledad -, però aviat se'n devien oblidar perquè de Kony fa mesos que ningú en parla. Al seu oblit hi va ajudar el líder de la mateixa ONG, Jason Russell, que en el moment de màxim interès pel seu vídeo va ser detingut en una cantonada de San Francisco, completament nu, saltant i increpant els vianants. Kony, però, abans i després de Russell, abans i després que cent milions de curiosos es convertissin en cent milions de desganats, és un personatge terriblement nefast que segueix terroritzant les poblacions que cauen en mans dels seus guerrillers.

El bisbe de Bangassou, a la República Centreafricana, el cordovès Juan José Aguirre, fa temps que protesta -com si clamés en el desert- contra les activitats de l'LRA, que cada cop més fa incursions dins del territori d'aquesta república actualment en guerra. En un text on denunciava un dels atacs de l'LRA, el missioner explica: "Van arribar diumenge a la tarda (...), van tenir temps de robar casa per casa, mirar sota els llits per veure si hi havia alguna noia amagada, col·locar en una pila al mig del poble tot el que havien robat, fer una fila amb els nois i noies (algunes acabades de violar), carregar-los 30 o 40 quilos al cap amb les coses robades i fer-los marxar per la selva durant deu dies fins al seu refugi. Eren 56 joves. Alguns van poder tornar al cap de vint dies. La resta dels joves, que tenen entre 11 i 13 anys, encara no han tornat, i les seves famílies pensen que potser no tornaran mai més".

dimecres, 2 de gener del 2013

DEFENSA A LA CULTURA

 José Corbacho respon a Wert
Carta a un senyor ministre
José Corbacho.
José CorbachoActor i director
Benvolgut senyor ministre:
Recordo la primera vegada que vaig visitar el Ministeri de Cultura. Va ser cap allà l'any 1987 (sí, fa més de 25 anyets). En aquella època jo treballava a la companyia de teatre La Cubana i eren habituals les visites a un lloc tan il·lustre, bé per parlar de gires teatrals, bé per discutir la política de subvencions o simplement per formalitzar alguna paperassa burocràtica.
Aquell dia el Jordi, el director de La Cubana, em va dir la següent frase:“Convé portar-se bé amb les secretàries, perquè els ministres van canviant, però elles continuen”.
Des d'aleshores, com diu la dita, “ha plogut molt”.
Un servidor ha visitat en més ocasions aquest magne ministeri, i, efectivament, tal com em van dir, han anat desfilant bastantes persones per la butaca que ara vostè ocupa.
Però he de reconèixer-li que a cap dels seus predecessors o predecessores en el càrrec de titular de la Cultura li he vist les maneres que observo en vostè, i miri que per aquesta butaca ha passat gent tan docta com Esperanza Aguirre,Ángeles González Sinde o, en el seu moment, el mateix president del Govern, Mariano Rajoy.
Passaré per alt alguns dels seus 'hits' personals, com per exemple, aquelles ganes de retocar diverses entrades del 'Diccionario biográfico español' de la Reial Acadèmia de la Història o altres relliscades, la intenció de les quals encara no acabo d'entendre.
M'agradaria només comentar un parell de les seves "genials idees": la futura reforma educativa i la desmesurada pujada de l'IVA en molts sectors de la nostra indústria cultural.
El primer: aquest projecte de reforma en l'educació que em té esmaperdut. Va començar fort, vostè, amb aquell "tret de sortida" (o més aviat se n'hauria de dir "petardàs de sortida") sobre "espanyolitzar els nens catalans" (sic), però és que ara, sense pensar-s'ho dues vegades, s'arremanga, per relegar la llengua catalana a un paper secundari en l'ensenyament.
Com diria el seu cap, Don Mariano: "Miri vostè, senyor ministre"... per començar, aquí a Catalunya, no tenim cap problema amb la llengua.
De fet, la llengua no ha de ser mai un problema, sinó més aviat una solució. Una solució i una eina que serveix per comunicar-se, per entendre'ns els uns amb els altres, i que fins i tot a vegades ni fa gaire falta, perquè ja se sap que amb bona predisposició, "amb poques paraules n'hi ha prou".
De fet la llengua (o les llengües) només es converteix en un problema quan polítics com vostè la utilitzen com els ve de gust i els convé. Aquí és quan sí que comencen els problemes. I si, a més, es procedeix a entrar arrasant, que és el seu cas, sembla que l'únic que busqui sigui un afany desmesurat de protagonisme, perquè, si no, de debò que no l'entenc.
Per aquestes latituds estem molt tranquils, senyor ministre. L'hi diu de bona fe el fill d'Estrella, una salmantina de soca-rel i de Fernando, un extremenynascut a la vora del Guadiana.
I com que estem tranquils, li agrairíem que ens deixés en pau. A nosaltres, als nostres fills, als nostres docents i a tots els que convivim tranquil·lament des de fa anys a la riba del Mediterrani.
I ja de passada, deixi també en pau la Cultura. Que aquesta és l'altra qüestió que no acabo d'entendre.
Deixi de maltractar-la, de trepitjar-la, de menysprear-la... (i no parlaré de no retallar-la, perquè sóc conscient que corren mals temps per a tothom, lírica inclosa i puc arribar a entendre alguna mena d'ajustos). El que vostè hauria de fer, com exigeix el seu càrrec, és cuidar la cultura i protegir-la. Perquè un país sense cultura és una cosa que les generacions que vénen no es mereixen. Encara que no sé per què li dic això, si vostè ja ho sap. El que em preocupa és que, tot i sabent-ho, sa senyoria actuï de la manera com ho fa.
Conec molta gent que es dedica (ens dediquem) a això que en diuen cultura. Així, amb "c" minúscula. Gent del teatre, de la música, del cine, de la pintura, de la literatura... Gent que treballa (i molt) i que se'n va a dormir somiant amb les seves creacions i s'aixeca carregada d'il·lusions, perquè això sí, ningú, i molt menys algú tan gris com vostè, ens robarà ni una mica d'aquestes il·lusions ni d'aquests somnis. Aquesta és la matèria primera amb què nosaltres treballem i que no ens faltarà mai.
Perquè malgrat el seu afany per reescriure l'Educació i la Cultura, per apujar els impostos desmesuradament tot i saber el mal que farà, malgrat les seves ganes de controlar la Història que s'explica a les escoles, de controlar la llengua que es parli... la part bona és que la seva etapa s'acabarà, igual que s'han acabat les de ministres anteriors.
Ja ho sap: "els ministres passen, les secretàries segueixen".
I llavors, la seva nefasta gestió només serà un record, un mal record, això sí, però record al capdavall.
Pel que fa a això de comparar-se amb un toro, deixi'm que li digui que la majoria de toros braus que recordem va ser perquè es van carregar algun torero. També és veritat que a algun se'l recorda per ser indultat, però ja li dic que aquest no serà el seu cas.
El que espero és que a vostè no se'l recordi per ser el "ministre toro" que es va carregar l'Educació i la Cultura d'aquest país.
Que passi el següent, però que passi aviat, per favor.
José Corbacho