Una apassionant història d’ambició, polèmica, amenaces i joc brut
Els intel·lectuals consideraven que el projecte de Gustave Eiffel era d’una lletjor insuportable
L’edifici més alt
Avui, parlar d’alçàries d’edificacions avui en dia és un anar i venir de xifres, un no parar de reptes per tenir el cel més a la mà. Però hi va haver un temps en què només una dama ostentava aquest privilegi. Amb els seus tres-cents metres inicials, la torre Eiffel va ser reina i senyora des del 1889 fins al 1930, quan es va erigir l’edifici Chrysler a Nova York, el qual la sobrepassava en divuit metres. No ha estat, però, només per l’alçària que aquesta torre ha passat a la història. La seva bellesa —menystinguda al principi— i l’apassionant construcció la fan, encara ara, especial i la situen, si més no virtualment, per damunt de les altres grans edificacions del món.
Tot va començar els dies convulsos en què França lluitava per sortir de la crisi econòmica (caiguda dels preus agraris, fil·loxera...) i política, amb pugnes interiors i l’amenaça exterior de la Triple Aliança dels imperis Austríac, Alemany i Rus, als quals es va unir el regne d’Itàlia. Una Exposició Universal, la del 1878, pensada i convocada amb massa presses va fer que deixés un mal gust de boca. Calia proposar un altre esdeveniment d’aquesta magnitud, però més ambiciós. Un aparador per demostrar al món que França era molt més que un país entestat a fer de la república el seu modus de dirigir-se. El centenari de la Revolució Francesa va ser l’excusa perfecta per fixar l’any d’una nova Exposició Universal: el 1889.
La deshonra de París
Els intel·lectuals francesos en contra d’un projecte ‘monstruós’
La Torre Eiffel va esdevenir un símbol de la 'grandeur' de París
Una columna de 100 metres
Un dels motius pels quals sembla que s’avingué a la idea fou perquè s’assabentà que Jules Bourdais, amb qui Eiffel havia estudiat, presentava també un projecte: una columna inicialment de cent metres, a la qual, a darrera hora hi va afegir dos-cents metres més. Molts pensaven que Bourdais tenia un as a la màniga. La seva relació amb l’aleshores ministre d’Obres Públiques, Charles Freycinet, feia preveure que tot estava dat i beneït. Però el dia en què es van presentar les bases concretes per entrar a concurs, més d’un es devia quedar atònit: “Els participants hauran d’estudiar la possibilitat d’elevar al Champ-de-Mars una torre de ferro amb base quadrada, de cent vint-i-cinc metres de costat a la base i tres-cents metres d’alçària”. Era clar, doncs, per a qui havia apostat la comissió de l’Exposició Universal.
Malestar per la construcció de la torre
El malestar que va desfermar aquesta decisió va quedar curt al costat del que va suscitar la notícia de la construcció de la torre. “Escriptors, pintors, escultors, arquitectes, amants apassionats de la bellesa de París, fins ara intacta, protestem amb totes les nostres forces, amb tota la nostra indignació; en nom de l’ignorat gust francès, en nom de l’art i de l’amenaçada història de França, contra l’erecció, en ple cor de la nostra capital, de la inútil i monstruosa torre Eiffel. [...] S’associarà per més temps la ciutat de París a les barroques, a les mercantils imaginacions d’un constructor de màquines, per enlletgir-la irremediablement i deshonrar-la? Perquè la torre Eiffel, que ni la mercantil Amèrica voldria, és la deshonra de París”. Així es va manifestar un nombrós grup d’intel·lectuals de l’època a través del diari ‘Le Temps’. La carta, signada per personatges de la talla de Guy de Maupassant o Charles Gounod, va crear un estat d’opinió tal, que fins i tot un parisenc va interposar un recurs jurídic contra l’Estat i contra la ciutat en previsió de la caiguda de la torre en uns terrenys de la seva propietat.
De la primera pedra a la inauguració
L’alta especialització dels obrers va permetre fer la monumental obra en dos anys
La Torre Eiffel va esdevenir un símbol de la 'grandeur' de París
Vaga dels treballadors
Només una cosa va interferir en el bon funcionament de les obres: la vaga que van convocar els treballadors a mitjan setembre del 1888. Volien un augment del salari, i després de negociar a la baixa amb el mateix Eiffel, van tornar a la feina; tot i així, tres mesos després les mobilitzacions es van reiniciar per incompliment dels acords per part de l’arquitecte, que els amenaçava d’acomiadar qui no treballés. Tot això quan era a punt de portar-se a terme la II Internacional amb la proposta de celebrar el primer de maig com a festa del treball i la lluita per les vuit hores laborals.
Un projecte exitósLa inauguració va ser un èxit. I només el primer any d’explotació de la torre, l’empresa que Gustave Eiffel va crear per gestionar-la gairebé va aconseguir deixar la balança a zero. I això que la construcció havia costat 7.400.000 francs. Els detractors del projecte de ben segur que el dia de la inauguració anaven amb el cap baix per París per purgar l’equivocació. I és que la torre va passar de ser la màxima representació de la lletjor, a convertir-se en la més admirada, en la més imitada i en la més visitada de París.
La torre, en xifres
El pes, l'alçària, les escales o les tones de pintura que van caldre per pintar-la
Els intel·lectuals consideraven que el projecte de Gustave Eiffel era d’una lletjor insuportable
- Pes: set mil tones (més de deu si es compten restaurants, botigues i tot el que aguanta).
- Alçària primitiva: 300,65 metres.
- Alçària després del 1957: 320,75 m. (per la construcció d’una antena).
- Durada de les obres d’excavació i fonamentació: 154 dies.
- Durada del muntatge: 339 dies.
- Peces: 18.000, acoblades amb 2.500.000 reblons.
- Escales: 1.665 esglaons.
- Pintura: Van caldre 50 tones de pintura i 20.000 hores de treball per pintar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada