diumenge, 2 de setembre de 2012

NOU PROJECTES QUE REVELEN L'ÀNIMA DELS EDIFICIS: VOGADORS, A LA BIENNALE ARCHITETTURA 2012

1. Llar d'infants a Pratdip, de Núria Salvadó i David Tapias

Es pot comprendre l'arquitectura de la llar d'infants de Pratdip com una definició precisa del procés arquitectònic i la forma dels nous estats de la societat contemporània. Els arquitectes es van fixar un cop més en l'essència de l'ofici i van ser capaços d'ultratjar les directrius per emprendre les accions correctes.
La llar d'infants està ubicada de manera que aprofita les condicions donades per la topografia existent i protegeix els usuaris del vent. Al mateix temps, fa servir les forces de la natura per donar més llum i més bon clima als espais interiors i intermedis. L'ús de materials naturals sembla que és la continuïtat lògica del projecte.
La malla racional de columnes de formigó, els murs de contenció i la llosa del sostre són elements estructurals. El revestiment i el reble exterior estan fets amb textura de maó exposada, estesa en capes precises i manipulada de manera que se'n veu la secció. Així les diferents textures i tectòniques passen a un primer pla. Tots els materials usats i les relacions espacials són molt comunes i usuals en l'arquitectura tradicional i moderna de la zona i remeten a la cultura catalana.
La llar d'infants duta a terme per Núria Salvadó i David Tapias és una obra paradigmàtica, que mostra la capacitat de retornar a l'essència de l'arquitectura. Veure que un projecte petit, amb èxit per al poble de Pratdip, és tan important com un gran encàrrec suposa una perspectiva optimista per a la professió.






 
 
2. Casa a Bunyola, de Francisco Cifuentes 
 
Trobar-se en un lloc on només la construcció d'abans sap accedir fa tornar l'arquitecte a l'aprenentatge. El fet que no hi arribi més que un home a peu o una somera no ha estat mai cap obstacle. Aquella construcció atenia a la senzillesa, tant en la tria dels materials com en l'adaptació a la topografia. Cal entendre que no s'admira un paisatge contemplat, silenciós, com una pintura a través del fustam de les finestres, sinó que intervenir-hi és construir per a tota una comunitat de cases acostumades a compartir bancals, parets, patis, escales, terrasses…
La casa es deixa caure sobre els bancals per adaptar-se a la topografia. Un antic camí que feia servir el pagès per anar a la muntanya es converteix en replà, entrada i porxo de l'habitatge. El primer volum que ens trobem acull les zones comunes. Uns quants esglaons ens fan pujar al bancal de la dreta, on es col·loca un volum menor amb les dependències més privades. La dificultat, durant la construcció, van ser els 72 esglaons que hi ha en l'únic camí d'accés. Un carretó mecànic guiat per un sol home hi va pujar els blocs de termoargila i un helicòpter hi va portar el formigó.
Es van triar pocs materials i estandarditzats, com la termoargila, el formigó i la fusta. La termoargila és un bloc que respon molt bé a la necessitat portant i tèrmica: permet resoldre els elements verticals d'un edifici de poca altura amb una sola capa. La seva execució en la construcció del mur es fa amb quatre tipus de peces i el seu encadellat permet jugar col·locant els blocs en diferents posicions, fins i tot referint-les de diferents maneres.
El forjat s'ha construït amb biguetes pretensades i revoltons plans de ceràmica, molt comuns a Mallorca. La secció de la bigueta permet doblar les fileres de revoltons col·locant-ne una a la part superior per posar-hi posteriorment la capa de compressió, i una altra a la part inferior, amb la qual cosa es guanya una cambra d'aire i un espai per al pas d'instal·lacions.
El paviment consta d'un trespol de morter de 4 cm de gruix, sobre el qual s'espolsa superficialment ciment blanc per passar-hi després la plana de polir. Una vegada eixut s'hi fan diverses capes de poliuretà per impermeabilitzar-ho.
Les peces de fusta són de pi. Ara són els habitants els que acaben la casa i el seu entorn.

 


 

3. Casa Collage, de Ramon Bosch i Bet Capdeferro
 
Rehabilitar un edifici sempre implica establir un relació determinada amb el seu passat, amb els diferents passats que s'hi acumulen. Suposa, també, pensar en el seu futur, en la idea que es té al cap i cap a on es vol tendir. Però, sobretot, exigeix una gran capacitat de treballar amb el present: esborrar o dibuixar, eliminar, netejar, reparar, reconstruir, substituir, incorporar, afegir... Els descobriments successius que es van fent durant les obres demanen constantment respostes diverses i complementàries.
Les relacions entre els espais vells i els nous es van teixint, moltes vegades, en temps real: el diàleg entre els vells materials i els nous, entre les velles i les noves geometries, entre els operaris que un dia van aixecar els murs i els que ara els refan. En una rehabilitació es dóna una superposició inacabable de temps diversos, de desitjos, d'oficis, de matèries, d'estratègies i de persones.
La carcassa de pedra d'una de les velles cases del Call de Girona que avui és la Casa Collage va ser dissenyada per mantenir una relació òptima i sàvia amb el lloc i el clima. El nostre projecte va buscar reconèixer, retenir i revitalitzar les diverses formes d'intel·ligència dipositades en els seus espais al llarg del temps amb el desig de tornar-los a habitar.
Els vertaders centres de gravetat de la Casa Collage són en dos patis: el de l'escala gòtica i un altre que dóna a les restes de l'antiga muralla de Girona. Aquests dos grans buits, aquests dos espais essencialment desocupats, qualifiquen i estructuren tota la casa. La seva naturalesa diversa (tenen diferents fondàries, mesures, orientacions, proporcions, obertura...) configura dos microclimes i microcosmos complementaris. La nostra tasca va consistir a clarificar el seu paper de centres organitzadors de l'estructura de l'immoble i a recuperar el seu paper de pulmons naturals de la massa edificada. Al seu interior i al seu voltant hi vam situar els espais oberts que qualsevol habitatge necessita, espais de contacte amb el medi: alguns de privats i d'altres de més col·lectius, per acollir trobades de caràcter més públic.
La nova capa que vam incorporar a l'edifici només pretén afegir-se amb la màxima naturalitat possible al gruix ric i divers d'àmbits i racons que han configurat els homes i les seves històries en aquest indret.









 
 
 
4. Casa per a tres germanes, de Blancafort Reus Arquitectura
 
Aquest projecte busca complir l'anhel compartit per tres germanes: una llar integrada en el paisatge i la tradició de la zona, respectuosa amb el medi ambient i plena de racons on fruir.
Aquest refugi es genera a partir de tres unitats independents: tres germanes i les seves famílies, tres cases amb bones vistes i bona orientació, però també amb certa intimitat entre elles. Tres habitatges junts, però no barrejats, un hort, un camp d'oliveres i un pati comú, un lloc on caben tots els cosins, un lloc on caben tots els amics.
Com a objecte arquitectònic, la casa procura fondre's amb el paisatge circumdant, una vall de vinyes i oliveres, fent palesa, amb la seva geometria confusa i certa materialitat expectant, una actitud més pendent dels condicionants contextuals que de si mateixa. Una arquitectura desacomplexada que roman a l'espera de transformar-se amb el pas del temps, a mesura que el sol vagi tornant grises les façanes i hi vagin apareixent signes d'unes vides joioses.
La construcció és senzilla, amb materials i tècniques de la zona i amb un revestiment englobador i característic de pi tractat d'una explotació forestal ecològica, econòmicament i socialment responsable. Una vegada analitzat el microclima del lloc, amb hiverns freds i estius calorosos amb nits fresques, i sabent que Múrcia és una de les regions amb més hores d'irradiació solar d'Europa, s'empren múltiples estratègies per aprofitar aquesta circumstància i adaptar la casa a l'entorn climàtic en què se situa, per proporcionar confort i eficàcia energètica: es projecta la dimensió de les obertures en funció de l'orientació; s'utilitzen vidres de baixa emissivitat i porticons a l'exterior per evitar les pèrdues de calor a l'hivern i l'entrada de la irradiació solar a l'estiu; s'opta per introduir i maximitzar la ventilació creuada; es minimitza la despesa energètica en calefacció per biomassa i també s'ha introduït un sistema de recollida de l'aigua pluvial. En conjunt aquesta arquitectura rural intenta recollir el saber ancestral i contemporaneïtzar algunes solucions constructives tradicionals.


 









5. Rehabilitació de La Seca, de Meritxell Inaraja

La Seca, l'antiga fàbrica de moneda de Barcelona, està ubicada en el dens teixit urbà del barri de la Ribera. L'edifici conserva restes de diferents èpoques, des del segle XV fins al segle XIX, i actualment és un equipament cultural, obra de Meritxell Inaraja, on hi ha la nova seu de l'Espai Brossa. "Quan em van demanar un objecte sobre l'edifici, el primer que em va venir al cap va ser fer una maqueta de l'emplaçament per mostrar la densitat urbana de la zona on està situat, però finalment vaig decidir agafar només una peça d'aquest trencaclosques", afirma l'arquitecta. El cub que ha creat sembla, d'entrada, un objecte massís, però l'escletxa que hi ha en una de les cares revela un seguit de transparències i finestres que no es veuen des de l'exterior. Aquestes obertures fan referència a com Inaraja ha intervingut en l'edifici, jugant amb els buits i les parts massisses i amb les entrades de llum. Ha intervingut en la Seca des de dins, relligant les diferents parts de l'edifici i traient a la llum la seva història. "El resultat final és en la suma de les diferents èpoques de l'edifici", afirma l'arquitecta.


6. Can Ribas, de Jaime J. Ferrer Forés

No és gaire comú veure maquetes d'un edifici fetes amb acer Corten. L'arquitecte Jaime J. Ferrer Forés el va utilitzar en la rehabilitació de l'antiga fàbrica de llana de Can Ribas al barri de la Soledat de Palma. El fet que també l'hagi utilitzat per representar l'obra amb l'objecte que els comissaris de Vogadors li van encarregar no sembla només un coincidència entre l'obra i la maqueta, sinó que també recorda l'èxit de la intervenció. El recinte fabril de Can Ribas donava l'esquena al teixit urbà del barri, i l'obertura d'un nou carrer que el travessa encara feia més fràgil la seva supervivència. Gràcies als espais públics -places i passatges- i a les estructures recuperades per a l'ús dels veïns, Can Ribas ha recuperat, salvant les distàncies, l'esplendor que va tenir en el passat. El caràcter artesanal de la maqueta també reflecteix el valor que l'autor ha donat en aquesta rehabilitació a les textures dels materials humils i el respecte que té per l'arquitectura preexistent i les construccions populars. "He volgut donar vigor a materials, convertir el que és vell en nou", assegura Ferrer.

 

 7. Piscina, vestidors i sala esportiva a Jesús, de l'estudi Arquitecturia

El municipi de Jesús és a la riba dreta del riu Ebre, territori pla, paisatge d'oliveres, tarongers, garrofers i ametllers, caracteritzat per la forta presència del vent. Les muntanyes dels Ports i del coll de l'Alba flanquegen la plana i acompanyen el riu fins al seu delta. Jesús és una petita població que va créixer al voltant del convent de Santa Maria de Jesús, i que queda limitada al sud per una contundent barrera geogràfica: el barranc de la vall de Cervera. La nova escola va ser el primer equipament situat a l'altra banda del barranc, amb la intenció de traspassar aquest obstacle natural. Les piscines es plantejaven com una oportunitat per consolidar aquest àmbit i dotar el poble d'un nou espai públic de relació social i de relació entre l'àmbit urbà i el paisatge. Les piscines estan situades als afores del municipi, a la vora de la carretera que enllaça Jesús amb Roquetes, entre el canal de l'Ebre i el barranc de la vall Cervera, i adquireixen la condició de límit.
A l'equipament s'hi accedeix des d'un espai públic previ que eixampla el voral d'aquesta carretera. A partir del porxo d'accés se situen, en una banda, el bar, com un mirador cap a la futura pista d'atletisme, i a l'altra, el vestíbul, que emmarca la visió cap a les piscines exteriors. L'espai exterior de les piscines es configura mitjançant una seqüència d'espais d'ombra que entrelliguen les tres peces funcionals -bar, vestidors i sala- i acompanyen l'usuari en els diferents recorreguts per l'edifici. Un dels objectius del projecte és dotar les piscines d'un espai a recés de la carretera, amb vistes cap al canal i a la futura zona esportiva, així com d'una bona orientació per tal d'optimitzar-ne l'ús. L'edifici, doncs, es desenvolupa linealment entre la carretera i el paisatge i, així, configura el teló de fons de l'espai d'activitats exteriors i articula els espais d'accés en els extrems.
Un cop s'ha traspassat aquesta línia, entrem en un espai on la relació entre espai exterior i interior s'esborra. Racons protegits del sol, patis que atrapen la llum, porxos…, uns espais on l'interior adquireix caràcter d'exterior i on l'exterior abraça i recull com si fos interior. S'estableix, doncs, un diàleg entre dues realitats que es complementen: un vers i un revers, en què la relació entre interior i exterior s'estableix en discontinuïtat, però on l'una es fa present en l'altra mitjançant llums i ombres canviants.
 
 
 
8. Ampliació de l'institut Josep Sureda i Blanes, de l'estudi SMS Arquitectos
 
"No som un despatx tradicional, la nostra filosofia es manifesta de maneres molt diverses. No creiem en els processos lineals, els projectes es van enriquint per capes", afirma Alberto López, un dels integrants, juntament amb Aina Salvadó i Antonio Marqués, de SMS Arquitectos. A més d'aquest caràcter obert, la capacitat d' improvisació i la importància que donen a la construcció com un procés en què el projecte agafa una nova dimensió, també formen part del seu ideari. Tots aquests elements van entrar en joc quan van començar a treballar en l'ampliació de l'IES Josep Sureda i Blanes. Ja existia un projecte bàsic de l'obra signat per un altre arquitecte i ells no només el van modificar de dalt a baix sinó que van crear una façana impactant amb rajoles de formigó populars. I la tria d'aquest material va obeir, a més, a raons mediambientals. Aquest mateix caràcter agosarat es pot veure en com han representat l'edifici a Vogadors : amb una maqueta feta amb la fusta que s'utilitza a les obres, on es pot veure com els usuaris s'han fet seu l'espai més enllà dels seus criteris.
 
 
9. Escola d'art i disseny a Amposta, de David Sebastian i Gerard Puig
 
David Sebastián i Gerard Puig, els autors de l'Escola d'Art i Disseny, encara fan visites d'obra a l'edifici cada setmana. Està pràcticament acabat, però falten alguns detalls per polir. Com que l'edifici forma part, a més, d'un complex on en el futur hi haurà un recinte firal dissenyat per ells mateixos, han volgut portar a Venècia la idea d'un edifici que està en procés de construcció. L'objecte que han creat per a Vogadors està format per totxos de l'obra i una peanya feta amb fusta de palets. Tot el conjunt ve a representar una cantonada de l'edifici. Segons afirma David Sebastián, la idea d'un edifici que està en construcció té molt a veure amb com s'ha construït l'edifici. "Malgrat que té una gran escala, el vam pensar a partir de mòduls per poder-lo acabar en un termini més ajustat. Les ratlles de blavet representen el terreny on creixerà el complex". Tot i que és una obra pensada per ser construïda de manera sistemàtica, no descuida el compromís dels arquitectes. "És fidel al lloc, als usos i als materials -diu l'arquitecte-; amb unes regles clares, hem creat una realitat complexa i rica".
 
 
 
 
 
 
 
ANNEX:
 
 Entrades d'aquest bloc relacionades amb l'article: L'ARQUITECTURA CATALANA ACTUAL AMB LES ARRELS D'UN CARÀCTER GENUÏNAMENT CATALÀ: VOGADORS  http://www.mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/08/larquitectura-catalana-actual-amb-les.html i EL PODER DE L'ARQUITECTURA COM A PODER DE COHESIÓ A LA BIENNAL DE VENÈCIA D'ARQUITECTURA http://mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/08/el-poder-de-larquitectura-com-poder-de.html
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada