diumenge, 30 de setembre del 2012

LA RÀBIA I LA DESIL·LUSIÓ QUAN LA CRISI S'INSTAL·LA A LES NOSTRES VIDES QUOTIDIANES

CARRETERES SECUNDÀRIES ( per Bru Rovira)

La periodista que ja no vol protestar

Tensió Protestes contra la manipulació de l'11-M, contra la guerra, manifestacions dels 'indignats', per la independència, contra les retallades, el model econòmic, els responsables de la crisi econòmica, la falta de feina. Sortida P. diu que ella ja no vol fer mans manetes, vol treballar, vol una altra societat. Un món construït sobre l'ideal del bé públic
Concentració d'indignats amb les mans amunt i pintades de blanc per protestar contra les càrregues policials.
Concentració d'indignats amb les mans amunt i pintades de blanc per protestar contra les càrregues policials. PERE VIRGILI


Rambla del Raval. Dimecres dia 26 de setembre, l'endemà que el moviment dels indignats ocupés els voltants del Congrés de Diputats, a Madrid. Em trobo amb una col·lega periodista a qui anomenarem P. Sé que treballa precàriament des que la van acomiadar d'un diari de la ciutat, però com que acaba de guanyar un important premi literari la felicito. Després de les felicitacions, que agraeix, ens acomiadem. "¿I la vida... bé?", pregunto mentre ens fem dos petons a la galta. P. s'enretira dues passes i, palplantada al mig del passeig, s'empassa la saliva: "¿Bé, dius? Anar fent: m'acaben de desnonar del pis".
Els ulls se li humitegen. L'escolto.
P. té uns quaranta anys. Dos nens petits. Soltera. Fins fa quatre anys treballava en un diari local. Una bona feina, de responsabilitat, molt ben pagada. Un dia la van acomiadar. A ella i a uns quants més. P. estava embarassada del seu segon fill. Però se sentia forta: era una bona periodista, pensava. "Me'n sortiré". Era tan forta -i tan burra, diu ara- que ni tan sols es va acollir a tots els mesos d'atur que li tocaven. Aviat es va fer autònoma i va provar d'aixecar una empresa. Es va associar amb periodistes que, com ella, buscaven una sortida professional a la xarxa .
A poc a poc es va adonar que la cosa no rutllava. La xarxa és com els mercats, una gran teranyina amb l'aranya emboscada. Ni els llibres que ha escrit P., ni les conferències que li demanaven ni les tertúlies -les tertúlies cada vegada menys, esclar: les tertúlies són per als que ja tenen feina o tenen alguna cosa a intercanviar amb les cadenes i els periodistes que les moderen-, res de tot això, dèiem, li servia per completar uns ingressos mínims de supervivència.
Tots els seus amics, assegura, els periodistes de la seva generació, estan en una situació similar a la seva: o no tenen feina o malviuen de feines precàries. "Mira les dades d'atur dels periodistes", diu. Les miro: ja són més de deu mil els periodistes aturats i més de la meitat d'aquests aturats van perdre la feina els últims dos anys. El ritme de nous aturats és cada vegada més terrorífic. A l'Associació de la Premsa de Madrid hi trobo la història delirant de la denúncia que fa un col·legiat a una empresa de gestió de continguts -vés a saber què vol dir això- que ofereix feina a llicenciats, amb les següents condicions: haurà d'escriure 174 cròniques de "batalles de l'antiguitat" -un tema molt excitant i d'un gran interès per a la comunitat- en el termini de dues setmanes. Es paguen 300 euros. Això vol dir escriure entre 10 i 12 cròniques al dia i percebre per cada crònica 1,74 euros.
No és una bona feina que pugui ajudar P. i els seus dos fills.
Tornem, doncs, al dia en què la van desnonar. Explica P. que sempre havia tingut un bon sou o un sou força decent, de manera que va decidir comprar un pis i, durant el primer any sense feina, no va deixar de pagar la hipoteca. Primer ho va fer desprenent-se dels diners estalviats, després demanant-los als pares -3.000 euros-, als germans -2.000-, als amics -1.000-. Aviat, però, el deute era massa gran, inassolible. Ja devia 6.000 euros i cada mes havia de seguir-ne pagant més de 1.000 (amb el premi que ha guanyat, el llibre es publicarà en quatre llengües, però en total no guanyarà més de 6.000 euros). Un dia ja no va poder pagar la hipoteca i al cap d'uns mesos la van desnonar. De moment espera que vingui el jutge a treure-la, i quan això passi diu que ocuparà un pis amb unes amigues, mares separades de l'escola dels seus fills, una de les quals és arquitecta sense feina -també desnonada- i l'altra és professora de música sense alumnes, a punt de perdre el pis. Totes tenen fills petits. Totes són usuàries de Càritas i el Banc del Aliments. Cigrons, arròs, llet. "El pitjor de tot -diu- és que hem perdut l'esperança de poder treballar. Sense feina no ets pobre: simplement no ets res. I si aguantem és perquè formem part de la immensa classe mitjana i encara queden recursos entre la gent que ens envolta".

Sentiment de culpa
Li pregunto sobre el seu estat d'ànim. "Em sento culpable", diu. "Desorientada i culpable. Culpable d'haver-me equivocat, de no ser tan llesta com pensava, ni tan bona periodista, de no saber protegir els meus fills. D'haver pensat que si treballaves bé, feies el que calia, tot aniria bé. Sento un gran fracàs i una immensa ràbia. Durant les manifestacions dels indignats , vaig veure un home gran, un jubilat, que volia trencar un caixer automàtic, l'apallissava com si li anés la vida, però el caixer, esclar, restava impassible, mut. Li vaig dir: aparti's, deixi'm a mi. I em vaig desfogar contra el caixer. «Malparit! Malparits!» Ara no vaig a les manis, perquè prendria mal. O faria mal a algú. I no tinc l'ànim per aixecar les manetes, mans manetes, per protestar".
En el suggestiu llibre El colapso de la globalización , J. Ralston Saul apunta algunes idees que ajuden a entendre el que està passant, que, diu, es tracta d'una crisi del model de civilització, d'un món construït sobre l'especulació invisible del diner, mercantilista, de "gestors disfressats de capitalistes". D'escoles de negocis i professors d'econòmiques. Com quan els espanyols, diu Ralston, es pensaven que l'or d'Amèrica era la riquesa -cosa que s'ha repetit amb la bombolla immobiliària-, i es van oblidar de construir la riquesa humana que sustenta qualsevol civilització, el destí compartit anomenat bé públic . Potser és el clam que ressona en mig del rum-rum de les onades de l'11-S, el 25-S i el gran terrabastall que s'acosta.

REPÀS PER LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL DE CATALUNYA AL SEGLE XX: Prat de la Riba, Macià, Companys i Tarradelles

JAUME CLOTET

Catalunya és un país petit i poc poblat però ha donat uns líders d'una talla extraordinària que han permès al país superar un segle XX que l'ha situat sovint al llindar de la desaparició nacional. Sense homes com Enric Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas i la seva obra política, no tindríem l'arquitectura institucional que tenim ni tampoc la consciència de ser una realitat política i cultural diferenciada.
Tots eren independentistes de lletra i obra, però no se'n van sortir per la pròpia debilitat nacional i per la força opositora de l'estat espanyol. Alhora, però, i a excepció de Prat de la Riba, cap no hauria pogut construir res sense els fonaments aixecats pel seu antecessor.
Aquesta és, de fet, la clau de l'èxit català: cada president s'ha sentit part d'una llarga cadena de legitimitat que enfonsa les seves arrels en el primer mil·lenni. Pocs països europeus poden exhibir una llista de presidents que arriba fins al número 129, que ocupa ara Artur Mas. Els Estats Units, amb més de dos segles d'història democràtica ininterrompuda, en sumen només 44. Catalunya triplica aquesta xifra.
L'Espanya del segle XX es va oposar a la sobirania plena de Catalunya amb les armes pròpies d'aquell segle. La llei, l'ordre constitucional i el rodet parlamentari de Madrid eren les eines preferides, però sempre hi havia un recurs addicional per utilitzar si les peticions catalanes es consideraven excessives: l'exèrcit espanyol, sempre disposat a fer servir la força per garantir-ne la unitat indissoluble. Ben entrat el segle XXI, però, aquesta possibilitat no és factible. L'estat espanyol forma part de la Unió Europea, de l'OTAN i de la moneda única. La política ja és, per fi, l'únic terreny de joc real on jugar, i acabar si és possible, aquesta llarga partida de legitimitats que fa tres segles que dura.
En aquest sentit, la política catalana ha d'oferir abans o després un líder capaç d'entendre el pes de la història, assumir l'herència que ha rebut dels presidents que l'han precedit i culminar, en un clima social favorable, l'objectiu pel qual els seus antecessors van patir presó, exili, tortura i, fins i tot, l'execució davant d'un escamot d'afusellament.

ENRIC PRAT DE LA RIBA 
(1870-1917)
El constructor d'un país nou

Enric Prat de la Riba aconsegueix una proesa: cus Catalunya al voltant d'una única institució per primera vegada des de la derrota austriacista en la Guerra de Successió. Des del 1714 i durant dos segles, el país havia quedat trossejat en corregiments primer i províncies després, sense cap ens nacional que la representés i cohesionés. Dos-cents anys exactes després, Prat de la Riba aixeca la Mancomunitat el 1914 sobre els pilars de les quatre diputacions. Segons l'historiador i exsenador Jaume Sobrequés, "Prat de la Riba, més enllà de la feina de govern que va fer, té un valor simbòlic extraordinari perquè dóna vida institucional a tot el país". Sense perdre temps, el primer president de la Mancomunitat es llança a construir un país modern: escoles, telèfons, carreteres i biblioteques teixeixen el que l'historiador Enric Pujol veu com un "veritable estat regional". Al marge de l'ingent obra material, Prat de la Riba també impulsa la construcció nacional del país a través de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i de la normativa lingüística dirigida per Pompeu Fabra.

FRANCESC MACIÀ                                
(1859-1933)
L'home que ho va tocar amb els dits

Lafigura colossal de Francesc Macià eclipsa Prat de la Riba i projecta una llarga ombra sobre tots els líders catalans que l'han seguit. No debades, cap altre dirigent polític ha aconseguit superar encara el seu sostre institucional: arran de la proclamació que va fer de la República Catalana, el 14 d'abril del 1931, es desencadena una negociació amb Madrid que cristal·litza amb la restauració de la Generalitat de Catalunya i amb l'Estatut de Núria. "Macià va fer un acte de sobirania sense precedents que va tenir unes conseqüències polítiques de primera magnitud", explica Pujol. I afegeix: "El seu llegat no ha estat superat encara i tots els que han vingut després s'han limitat, amb més o menys encert, a preservar la flama de la Generalitat que ell va encendre". És per això que l'Avi és el líder nacional que fa el salt endavant més gran des de la Guerra de Successió en dotar Catalunya d'un únic govern democràtic que la connecta directament amb els temps medievals de plena sobirania. Macià no assoleix l'estat sobirà que somniava, però sí que posa Catalunya en la casella immediatament anterior. Mai no sabrem què hauria passat si el fundador d'Estat Català i ERC s'hagués plantat i hagués dut el seu repte fins a les últimes conseqüències. Potser l'any passat hauríem celebrat els 80 anys de la independència nacional o potser mai no hauríem tingut ni tan sols Generalitat. Al marge de la seva herència institucional i política, hi ha un altre aspecte que converteix Macià en pare de la pàtria. Segons Sobrequés, "el mite Macià es fonamenta sobretot en el seu caràcter de convers, perquè no oblidem que ell fa carrera a l'exèrcit espanyol, dintre el qual arriba a coronel, i un dia trenca amb tot això i passa a liderar l'ala més radical del nacionalisme català". Efectivament, Macià passa de coronel de l'exèrcit d'Espanya a líder insurreccional que intenta la invasió de Catalunya per Prats de Molló. El seu periple per l'exili, que el du de Moscou a l'Havana, i el seu tarannà proper a la gent fan la resta i el seu funeral, el Nadal del 1933, serà un dels actes més multitudinaris de la història de Catalunya.

1873
Poca gent sap que, a banda de les proclamacions sobiranistes de Macià i Companys, un grup de federalistes temeraris ja va fer el mateix l'any 1873, durant la primera i efímera República espanyola, que havia nascut aquell mateix any i moriria l'any següent. El 5 de març els federalistes catalans, que controlaven les quatre diputacions, l'Ajuntament de Barcelona i el govern civil, van proclamar l'estat català dins la República federal espanyola i van designar Baldomer Lostau com a cap de govern. La reacció del president de la República espanyola, el també català Estanislau Figueras, va ser ràpida i dos dies després les dues parts van arribar a un acord.

LLUÍS COMPANYS
(1882-1940)
Liderar el país en el moment més difícil                

Afirma Jaume Sobrequés que "el president Lluís Companys és víctima del seu propi assassinat el 1940". Aquesta frase contundent il·lustra el fet que l'execució del president màrtir ha entelat la seva acció de govern i ha accentuat el debat entre partidaris i detractors. Successor de Macià a la seva mort, Companys es va posar al davant de la Generalitat en els moments més difícils que ha viscut mai aquesta institució. El 4 d'octubre del 1934 Alejandro Lerroux és nomenat president del govern espanyol i forma un govern únicament amb ministres de la dretana CEDA. Amb l'amenaça de la dissolució de la Generalitat i amb mig Espanya en plena onada revolucionària, Companys proclama l'estat català de la República Federal Espanyola. Són els Fets d'Octubre i acaben amb el govern català a la presó i amb la suspensió de l'autonomia. Dos anys després, la victòria del Front Popular a les eleccions suposa el seu alliberament i el restabliment de la Generalitat. Jutjat sovint severament per aquests fets i acusat de deixar-se arrossegar pels anarquistes, l'historiador Enric Pujol sosté que Companys "va haver de defensar la Generalitat en el pitjor moment i va triar fer-ho amb un acte de reafirmació, que en aquell moment va acabar malament però que va ser imprescindible per permetre, dos anys més tard, el restabliment de l'autonomia política de Catalunya". En aquesta línia, Sobrequés es mostra convençut que la seva proclamació de l'estat català "va ser la decisió més patriòtica, més valenta i més sensata que podria prendre davant el caire que prenien les coses en el si del govern espanyol".

JOSEP TARRADELLAS                            
(1899-1988)
El president de la continuïtat

Després de l'afusellament de Companys, el llavors president del Parlament Josep Irla assumeix la presidència de la Generalitat. Durant 14 anys serà la màxima institució del país i l'únic president català que haurà assumit el càrrec a l'exili i l'haurà abandonat, el 1954, encara a l'exili. Segons Sobrequés, "sense Irla no hi hauria hagut Tarradellas perquè la Generalitat hauria mort juntament amb el seu president davant d'un escamot d'afusellament l'any 1940". Si Irla és la continuïtat històrica de la Generalitat, Tarradellas és la restauració d'aquesta institució el 1977, a les acaballes del franquisme. El fet té una importància extraordinària perquè la Generalitat és l'única institució dels anys de la República que és reconeguda i legitimada pel règim que l'havia il·legalitzat quaranta anys enrere. "El reconeixement de la Generalitat i del seu president Tarradellas és l'única ruptura que fa la Transició", diu Sobrequés. De retruc, va ser una bona sortida política per als partits catalans que havien obtingut més bon resultat a les eleccions de l'any 1977, incapaços d'acordar qui hauria de presidir el nou govern autònom de Catalunya.

dimecres, 26 de setembre del 2012

CERVERA DOCUMENTA QUE AL SEGLE XVIII NO VA SER BOTIFLERA

 

La Paeria troba actes de suport a Carles III en lloc de Felip V


Campanya local per explicar la nova versió històrica

El Punt Avui. Dimecres 26 de setembre de 2012
La Universitat de Cervera, construïda entre 1718 i 1740, va ser l'única de Catalunya fins a 1835, substituint a les que hi havia al país i que van col·laborar amb l'arxiduc Carles Foto: J. PRATS.

L'historiador Josep Maria Llobet ha localitzat diverses actes de la Paeria de Cervera del 1705 que demostrarien que la capital de la Segarra “dóna obediència al senyor Carles III”, arxiduc d'Àustria i aspirant a la corona espanyola en la Guerra de Successió. I, per tant, que en cap moment es va decantar per la dinastia borbònica i el rei Felip V, com fins ara s'havia explicat.
Les actes han suposat un gran alleujament per l'actual consistori, governat per l'alcalde de CiU, Ramon Royes, que ara prepara una seguit d'actes per donar a conèixer aquesta nova versió de la història local i per treure's de sobre l'etiqueta de “botiflers” que fins ara havien tingut els cerverins.
Royes, a més, considera “imprescindible” un acte institucional amb el president de la Generalitat per restituir aquesta fase històrica de Cervera.
La recerca inclou tres actes en què, a més d'aprovar la lleialtat a l'arxiduc Carles, també s'acorda celebrar les seves victòries, com ara les rendicions de Barcelona i València del 1705, amb repics de campanes i oficis solemnes.
Fins ara sempre s'ha atribuït el fet que Cervera tingués universitat a la recompensa de Felip V a la ciutat per la seva fidelitat. Aquests nous estudis, però, afirmen que dos emissaris enviats a Madrid per demanar fons per reconstruir la ciutat van mentir a la cort de Madrid i van afirmar que havien estat lleials al borbó. Així van obtenir recursos i el decret per crear una universitat en un emplaçament sense guarnició i que va substituir, per castigar, la resta d'universitats catalanes.
Ramon Royes també afirma sentir-se “incòmode” amb el títol de comte de Cervera que té l'actual príncep d'Astúries, i no descarta fer-ho palès en una declaració municipal o acord del ple.

Discurs d'en Pau Casals a les Nacions Unides: EL PRIMER PARLAMENT DEL MÓN


MAPA CLIMATOLÒGIC DE CATALUNYA

 

Situada dins la zona temperada de l'hemisferi septentrional, Catalunya presenta, ultra les característiques climàtiques pròpies de la seva latitud, uns trets particulars, que deriven tant de la influència d'àrees pròximes (mar Mediterrània, Europa atlàntica, àrees continentals peninsulars, que configuren una varietat climàtica pròpia d'un sector de transició) com de la diversitat del relleu, que accentua aquesta varietat del clima. Les temperatures mitjanes anuals són relativament elevades: oscil·len des de 0°C (a les zones més fredes dels Pirineus) fins als 17°C (al sector costaner meridional).


Catalunya L'estany de Banyoles
El contrast tèrmic més accentuat és a les planes interiors de la Depressió Central (amb una amplitud d'uns 18-21°C), mentre que al litoral l'oscil·lació és menor (13-15°C d'amplitud). Això fa que, mentre que el perill de glaçades a l'interior s'estén de novembre a maig, les glaçades siguin accidentals al litoral. Les temperatures màximes són assolides a l'interior (les Garrigues, 43°C), i les mínimes, als Pirineus (-30°C). La pluviositat és bastant variable: major als Pirineus, Prepirineus, Subpirineu i alguns illots muntanyosos de la Serralada Prelitoral (constituint l'anomenada Catalunya humida), i menor a la resta del territori (Catalunya seca); aquestes dues unitats són separades per la isohieta dels 700 mm de pluja anuals. El règim de precipitacions presenta una tendència equinoccial. En detall, hom pot distingir un sector de règim típicament mediterrani, amb estius secs i pluges a la primavera i, sobretot, a la tardor, i un sector de règim pirinenc, amb abundants precipitacions pel maig i el juny i tendència a estius humits. La humitat —més elevada a les àrees muntanyenques septentrionals i orientals i al litoral, i menor a les planes interiors— se situa correntment entre el 65 i el 67% d'humitat relativa. Reunint aquests diversos factors, hom s'acorda a distingir tres grans dominis climàtics a Catalunya: un de clima alpí i subalpí, a l'alt Pirineu (amb temperatures baixes, innivació i pluviositat altes), un de clima atlàntic, reduït a la conca de la Garona (plujós, fresc, humit) i un de clima mediterrani, que ocupa la resta del territori, i que hom pot subdividir en una àrea de muntanya alta (Prepirineus, Serralada Transversal, Montseny), que marca la transició del clima subalpí al mediterrani, amb un curt període sec, temperatures més suaus i pluviositat i innivació menors, una àrea de muntanya mitjana i baixa, a la Serralada Prelitoral, amb pluviositat ja molt inferior, neu escassa i mitjana tèrmica més elevada, una àrea de litoral (Depressió Prelitoral, Serralada Litoral, planes costaneres), amb precipitacions encara més baixes, estius secs i tardor plujosa, i una àrea de continental (Depressió Central), amb 5-7 mesos de secada i elevada oscil·lació tèrmica anual. Aquest conjunt d'elements climàtics determina, juntament amb les característiques pedològiques i hidrogràfiques, el marc d'aprofitament agrícola del territori català.



El Segre al seu pas per Sant Lorenç de Montgai


En general, hom pot dir que la manca d'aigua és un factor limitador de la producció agrícola en extensos sectors. La Catalunya que no pateix secada resta circumscrita a les àrees de clima d'alta muntanya i atlàntic. Les àrees amb un o dos mesos de secada són molt extenses. A les planes interiors, continentals, els mesos àrids són quatre, de juny a setembre.


Observatori del paisatge. Catàlegs de paisatges: http://www.catpaisatge.net/cat/catalegs_mapa.php



diumenge, 23 de setembre del 2012

QUILOMBO, EL FILM SOBRE LA VIDA DELS ESCLAUS FUGITIUS DE PALMARÉS




Director: Carlos Diegues, destacat director del moviment cinematogràfic Cinema Novo, cinema social de la dècada del 60, en sintonia amb la Nouvelle Vague o el cinema del  neorealisme italià.  Després del retorn de la democràcia a Brasil el 1984, Diegues va tornar a rodar amb més lliberat i sense els controls de la censura.
Música: Gilberto Gil, cantant, guitarrista i compositor brasiler, que innova amb una gamma eclèctica d'influències (rock, músiques brasileres, música africana, reggae) i també  ministre de cultura del govern de Lula da Silva.
Any de realització: 1984

dimecres, 12 de setembre del 2012

PRESENTACIÓ MATÈRIA GEOGRAFIA 2n BATXILLERAT

IES GELIDA.
ÀREA DE CIÈNCIES SOCIALS: GEOGRAFIA 
                                               


Estany Negre des del refugi Ventosa i Calvell al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de StMaurici


Penya-segats de la Costa Brava des de la Cala Montgó



Miners de la conca de León manifestant-se, a l'estiu de 2012




Objectius d’aprenentatge


La matèria de geografia del batxillerat té com a finalitat el desenvolupament de les capacitats següents:


1. Entendre l’espai geogràfic espanyol i català com a espais dinàmics, resultat de la combinació de processos socials, econòmics, tecnològics i culturals que han actuat en un determinat marc territorial i temporal.


2. Conèixer i valorar la posició de Catalunya i Espanya en un món globalitzat i interrelacionat, en el qual es donen alhora processos d’uniformització dels sistemes econòmics i de desigualtat socioeconòmica.


3. Comprendre i valorar les relacions que existeixen entre els territoris que integren l’Estat espanyol i la Unió Europea i desenvolupar actituds de coneixement, apreciació i cooperació, superant estereotips i prejudicis.


4. Considerar la posició de Catalunya en el conjunt de l’Estat espanyol, així com el seu paper en la Unió Europea i en el sistema-món.


5. Identificar i explicar les característiques dels diferents paisatges existents a Catalunya i Espanya i relacionar-los amb els europeus i mundials.


6. Analitzar les activitats productives, el seu procés de canvi i els seus impactes socials, territorials i mediambientals, reconeixent que els agents humans són actualment els factors primordials en la configuració dels espais de producció.


7. Identificar els trets essencials de la distribució, dinàmica i estructura de la població, incorporant si escau la visió de gènere, i la seva influència en la configuració dels processos que defineixen l’espai.


8. Adquirir una consciència crítica en relació amb els límits del creixement i l’esgotament dels recursos i a les desigualtats socioeconòmiques. Conèixer l’abast de les polítiques socials i de preservació del patrimoni natural i cultural i valorar les decisions que afecten la gestió dels recursos i l’ordenació del territori.

  9. Identificar i comprendre els elements bàsics de l’organització del territori, utilitzant    conceptes i destreses específicament geogràfiques, aplicats a la comprensió de l’organització politicoterritorial de les diferents administracions, distingint la diversitat de competències territorials.


10. Manifestar disposició per participar activament en l’ordenació del territori, en la conservació del patrimoni paisatgístic i en un repartiment just dels recursos a escala mundial.


Continguts i periodització de la programació


La dinàmica de curs de la matèria de modalitat de Geografia de 2n de Batxillerat està determinada per l’examen de Selectivitat (PAU). Aquest examen avalua el coneixement de 16 unitats del vostre llibre des de la perspectiva d’una geografia regional de Catalunya i Espanya dins Europa i el món, i a partir del domini dels diferents tipus de procediments que utilitza la geografia per a representar la informació.


El contingut d’aquest temari es divideix en 4 grans blocs següents:


1. Catalunya i Espanya, a Europa i al món


2. Medi ambient i paisatges


3. Territori i activitats econòmiques


4. La població i el sistema urbà: dinàmica, diversitat i desigualtat



Periodització


- 1r trimestre:  setembre- novembre.


· 0.Tècniques d’anàlisi i processament de la informació en geografia


· 1. El medi físic d’Espanya i de Catalunya


· 2. Els climes d’Espanya i de Catalunya


· 3. Els recursos de la natura


· 4. Paisatge i medi ambient


· Exàmens:           Examen I:    Temes 1 i 2


                                         .Examen II :   Temes 3 i 4
                                             

- 2n trimestre:    novembre-  febrer


· 5 .Canvis i permanències en el sector primari


· 6. La reestructuració dels espais industrials


· 7. Els serveis. El turisme


· 8. L’activitat comercial i les comunicacions


· 9. La població espanyola i la catalana


·   Exàmens :            Examen III: Temes 5 i 6


                            Examen IV: Temes 7 i 8



- 3r trimestre: febrer- maig


· 10. Els fluxos migratoris


· 11. La ciutat i el món urbà


· 12. El fenomen urbà a Espanya i a Catalunya


· 13. Un món globalitzat


· 14. La Unió europea


· 15. Espanya i Catalunya en el context mundial i europeu


· 16. L’organització política i territorial d’Espanya i Catalunya


· Exàmens:             Examen V: Temes 9 i 10


                           Examen VI: Temes 11 i 12


                           Examen VII:Temes 13 i 14
                  .Treball:Temes 15 o 16




Metodologia de treball


- Quant a la dinàmica de treball es pretén que hi hagi un seguiment regular de la matèria repassant cada dia els apunts i elaborant pràctiques o activitats de cada unitat.
- Es prendran apunts de cada sessió introductòria del cada tema: presentacions, explicacions de la professora, debat, documentals , pel·lícules, bloc. S'entregarà en forma de dossier cada final de trimestre obligatòriament i será una part de la nota procedimental[s'intentarà agafar bé els apunts si no es vol tornar a passar-los a net].
- Un cop s'hagi fet la presentación del tema, entre tot l'alumnat es formularà una batería de preguntes respecte al tema per a respondre-les treballant a classe o a casa. 
-  Seguirem l’ordre i el treball del llibre de text.
- Es demanarà la realització de comentaris de diferents tipus de fonts (cartogràfiques, gràfiques, estadístiques, escrites, fotogràfiques, etc) i  exercicis del llibre.
- També es preparà  una exposició personal i en grup de parts d'algun dels temes de la matèria.
- Es realitzarà una sortida a peu fins a Sant Ponç de Corbera, el recorregut de la qual serà objecte d'estudi dins de la Geografia Física de Catalunya.

Es treballarà a partir d’imatges, del llibre de text, del bloc de la professora de la matèria ( http://www.mpv-ccss.blogspot.com ) i d’altres professors lincats dins d’aquest bloc, així com de molts enllaços que també hi podreu trobar (diccionaris, activitats, visites virtuals,etc).


Avaluació


En totes les tasques i exàmens (de cada dos temes consecutius, més exàmens de repàs de geografia física i política) es valora que el discurs sigui complet, que estigui redactat amb ordre i correcció sintàctica, i que els continguts siguin pertinents, és a dir que corresponguin a allò preguntat i es demostri que s’ha comprès i interioritzat ( un dels criteris importants d’avaluació a les PAU).


Per aprovar cada avaluació cal tenir una actitud activa, d’interès i esforç, realitzar correctament els exercicis plantejats a classe, realitzar els treballs específics d’exposició i els treball individual, així com superar entre dues i tres proves escrites.


Qualificació:


Conceptes: Els exàmens es valoren entre el 85-90% de la nota global.


Procediments i Actitud: Exercicis esquemes o resums, dossier o apunts i treballs, així com l’actitud en vers l’assignatura es valoren entre el 15-10% de la nota global.


Recuperació:


- Els treballs obligatoris són obligatoris per aprovar l’avaluació.


- En acabar el curs es podrà recuperar una o dues avaluacions pendents o tot el curs (exàmens i treballs obligatori). Tres avaluacions pendents s’avaluaran amb un únic examen global.


- Els exàmens inferiors de 3,5 de nota s’hauran de recuperar, malgrat la mitjana de l’avaluació surti aprovada


- Si algun/a alumne/a no pot assistir a un examen ha de justificar-lo oficialment per a tenir dret a examinar-se

dilluns, 10 de setembre del 2012

MODIFICACIÓ DEL RELLEU Colisió de plaques tectòniques








VERKAMI: EL MECENATGE D'APORTACIONS INDIVIDUALS PER A CREADORS INDEPENDENTS QUE BUSQUEN FINANÇAMENT

http://www.verkami.com/

Què és el crowdfunding

És una manera directa de finançar projectes amb la suma d’aportacions individuals. A verkami ens dirigim a creadors independents que busquen finançament per materialitzar les seves idees. El seu públic, convertit en mecenes, rep recompenses exclusives a canvi de les seves aportacions.

Avantatges

Els creadors mantenen tots els drets sobre les seves obres, i ofereixen als mecenes que els ajuden a finançar els seus projectes recompenses en forma de creacions i productes exclusius, experiències úniques, edicions limitades, marxandatge, accés a descàrregues...

El model de finançament

Només els projectes que en el termini de 40 dies arribin com a mínim al 100% del seu objectiu de finançament rebran els diners aportats pels seus mecenes. En cas contrari, les quantitats que els mecenes s’han compromès a aportar no es faran efectives i el projecte no rep el finançament. verkami cobra pels seus serveis un 5% del que recapti el projecte i només en cas que aquest aconsegueixi el finançament.

Qui hi ha darrere de verkami

verkami neix a Mataró de la iniciativa privada d’un pare i dos fills: en Joan, l’Adrià i en Jonàs Sala, un biòleg, un historiador de l’art i un físic. Ens uneixen la passió per la creativitat, l’art i la investigació, i poder ajudar a fer realitat petites manifestacions d’allò que més estimem, és el que ens (com)mou. verkami és un neologisme en Esperanto que significa "amant de la creació".

Un exemple: El curt d' Hogar,Hogar, un curtometratge en 35mm que surgeix com a projecte de final de carrera d'una colla de noies i nois  de l' Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, que vol tenir l'oportunitat per a demostrar que estan preparats per a incorporar-se al món professional amb un pressupost de 2000 €, dels quals, a hores d'ara, ja n'han aconseguit 1655€. http://www.verkami.com/projects/2816-hogar-hogar



 

dissabte, 8 de setembre del 2012

PRESENTACIÓ MATÈRIA HISTÒRIA DE L'ART, 2n BATXILLERAT

           
ÀREA DE CIÈNCIES SOCIALS. HISTÒRIA DE L’ART
Mary Cassatt (1844-1926) . L'àvia Cassat llegint als seus néts
Joaquim Mir (1873-1940). Poble escalonat, Maspujols. Oli sobre tela. MNAC
Objectius d’aprenentatge
-       La història de l'art és una disciplina científica que té com a finalitat la identificació, descripció, anàlisi i interpretació de l'obra d'art, entesa com a producte resultant de la creativitat i actuació humanes, que s'expressa amb codis propis i enriqueix la visió global de la realitat i les seves múltiples formes de manifestar-se.
-        La història de l'art és una disciplina de gran tradició educativa per les seves qualitats formatives, tant en el camp de les humanitats com de les arts. Ajuda  a construir una idea rellevant i significativa del procés de continuïtats i canvis en la societat, i de la diversitat de respostes humanes a algunes de les necessitats i problemes profunds i comuns de les persones (l’Art, juntament amb la Ciència i la Filosofia, són els tres pilars amb què  la humanitat avança).
       -     La història de l'art, a més, constitueix una eina privilegiada per afavorir la maduresa intel·lectual i humana, ja que facilita el treball autònom per mitjà de tècniques d'indagació i investigació sobre obres representatives i rellevants que ajuden a l'adquisició d'habilitats d'observació, anàlisi, interpretació, sistematització, valoració i comunicació que també es poden aplicar a la vida pràctica, especialment en el consum del lleure i en la formació de la sensibilitat.
-          Tot plegat contribueix a ampliar la mirada personal amb el consegüent desenvolupament de la sensibilitat estètica i del respecte per la diversitat de manifestacions artístiques, superant certs prejudicis.
-      D'altra banda, cal no oblidar que l'obra d'art es produeix en un marc social concret i en un context històric determinat que proporciona les claus fonamentals de la seva explicació. Així, doncs, l'obra d'art, al costat d'altres fonts de coneixement històric, constitueix en si mateixa un valuós document i un testimoniatge indispensable i singular per conèixer l'esdevenir de les societats. Per això resulta imprescindible l'estudi de l'obra d'art en el seu context sociocultural com a punt de partença per a l'anàlisi dels diferents factors
i circumstàncies implicats en el procés de creació de l'obra artística. Cal, doncs, apreciar l'art contextualitzat en la cultura visual de cada moment històric, incidint alhora en el fet que les obres artístiques tenen una altra dimensió en perdurar a través del temps com a objectes susceptibles d'usos, lectures i funcions socials diferents en cada època. Caldrà en aquest punt considerar, fer visible i valorar la contribució de les dones a la història de l'art i
de la cultura, reflexionant sobre el procés de configuració dels papers socials ssignats a les dones i els homes al llarg de la història i contribuint, en conseqüència, a una redefinició d'aquests rols en el marc d'una relació entre iguals.
La Història de l’Art, matèria de Modalitat de 2n de Batxillerat, queda estructurada bàsicament a partir de dos eixos vertebradors:
-       La iniciació a la metodologia de la història de l’Art posant un èmfasi especial en l'estudi dels procediments d'anàlisi i interpretació de les obres d'art.
-       L’aprenentatge de les etapes i estils de la creació artística occidental per mitjà d'una visió global.  Malgrat tot, l’amplitud que comporta referir-se al conjunt  posa de manifest la dificultat d'abastar la complexitat dels continguts d'aquesta matèria. Per això, cal procedir, doncs, a una selecció equilibrada que en prioritzi l'aprofundiment, amb una especial atenció a l'art contemporani, expressió de l'època més immediata en la qual estem immergits i que alhora  ens permet disposar d'eines intel·lectuals per comprendre el paper de l'art en el món en què viu.

Continguts i periodització de la programació
La dinàmica de curs de la matèria de modalitat d’Història de l’Art de 2n de Batxillerat està determinada per l’examen de Selectivitat (PAU). Aquest examen, dividit en dues parts prioritza en una d’elles el temari de l’època contemporània; l’altra part us deixa escollir l’anàlisi d’una obra de tres períodes globals anteriors: època moderna, època medieval i època clàssica greco-romana.
Donada l’ amplitud de la matèria i el tipus d’examen de les PAU, hem de prioritzar temes. Sense deixar buits històrics i artístics i examinant-vos de tot el temari, donarem exhaustivament, dels tres grans períodes anteriors al contemporani, l’època medieval i les 20 obres seleccionades. El motiu d’aquesta selecció es deu, en gran part, a la qualitat i quantitat de patrimoni d’aquest període que posseeix el nostre país, no només “in situ”, arreu de Catalunya, sinó també en un dels millors museus del món en art medieval, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Periodització

   -       1r trimestre: setembre- novembre.

·         Introducció a la Història de l’Art

·         Procediments artístics

·         Esquemes d’anàlisi d’una obra d’art

·         Prehistòria i primeres civilitzacions (repàs)

·         Grècia

·         Roma

·         Edat Mitjana:

·         Art paleocristià

·         Art bizantí

·         Art islàmic

·         Art preromànic

·         Art romànic

·     Exàmens:      Examen I: Introducció a la Ha de l'art
                             Examen II : Art Medieval_ Bizanci i Hispanomusulmà i Romànic
Examen III: Art medieval-Romànic i Gòtic 

-       2n trimestre: novembre- febrer

·      Edat Mitjana:

·      Art gòtic

·      Edat Moderna: Renaixement i Barroc

·      Edat Contemporània: Final segle XVIII i segle XIX

·      Exàmens i treballs:        Examen IV: Gòtic
                                                          Examen V: Renaixement i Barroc
                                                         Examen VI: Edat Contemporània I

-               3r trimestre:  febrer- maig

·      Edat Contemporània: Segle XX

·      Exàmens: Examen V: Edat Contemporània II
                        
                                         Examen VI: Edat Contemporània II

Metodologia de treball

Quan a la dinàmica de treball es pretén que hi hagi un seguiment regular de la matèria repassant cada dia els apunts. Es demanarà la realització de comentaris d’obres, exercicis del llibre, cronologies, treballs individuals i/o en grup que exposareu a classe, així com un treball individual ( una obra del període del Renaixement o del Barroc o presentació de l'anàlisi d'alguna obra). Cada tema, suposa per a l’alumne/a prendre apunts i preguntar a classe, ampliar la informació amb el llibre de text, amb altres fonts d’informació i consulta, elaborar esquemes i síntesis que permetin assolir coneixements com a propis.

Es treballarà a partir d’imatges, del llibre de text, del bloc de la professora de la matèria ( http://www.mpv-ccss.blogspot.com ) i d’altres professors enllaçats dins d’aquest bloc, així com de molts enllaços que també hi podreu trobar (diccionaris, activitats, visites virtuals,etc).  També aplicarem els coneixements adquirits durant el curs a partir de tres sortides pràctiques:

-   Visita al monestir de Sant Ponç de Corbera (principi 2n Trimestre)
-     Visita al  MNAC (durant el 2n trimestre).
-   Viatge Madrid: Museo El Prado i Real Academia de St Fernando(1r i 2n Batx Social i Humanístic, Trimestre?)


Avaluació

 En totes les tasques, es valora que el discurs sigui complet, que estigui redactat amb ordre i correcció sintàctica, i que els continguts siguin pertinents, és a dir que corresponguin a allò preguntat i es demostri que s’ha comprès i interioritzat ( un dels criteris importants d’avaluació  a les PAU).

Per aprovar cada avaluació cal tenir una actitud activa, d’interès i esforç, realitzar correctament els exercicis plantejats a classe, realitzar els treballs específics d’exposició i els treball individual, assistir a la sortida pràctica així com superar entre dues i tres proves escrites.

 Qualificació:

Conceptes: Els exàmens es valoren entre el 85-90% de la nota global.

Procediments i Actitud: Exercicis i treballs, així com l’actitud en vers l’assignatura es valoren entre el 15-10% de la nota global.

Recuperació:

-       Els treballs individuals i cooperatius són obligatoris per aprovar l’avaluació.

-       En acabar el curs es podrà recuperar una o dues avaluacions pendents o tot el curs (exàmens i treballs obligatori). Tres avaluacions pendents s’avaluaran amb un únic examen global.

-       La nota trimestral serà el resultat del promig percentual dels exàmens i treballs. 

-       Si algun/a alumne/a no pot assistir a un examen ha de justificar-lo oficialment per a tenir dret a examinar-se