dilluns, 30 d’abril del 2012

LA METEREOLOGIA, UN OFICI O AFICIÓ D' ANTIC

Barcelona té dades del temps des de 1780

Miquel Bernis

Segur que us hi heu fixat, moltes vegades en les notícies relacionades amb rècords de calor, de pluja, sequera, etc… els titulars acostumen a dir “l’abril més sec dels últims 100 anys”, “l’agost més càlid en 100 anys”. No és perquè sí, fins ara les dades de temperatura i pluja més antigues de les que es disposava a Catalunya eren les de l’observatori de l’Ebre situat a Roquetes, i les del Fabra ubicat al Tibidabo, totes dues amb dades que comencen a la segona dècada del segle XX. En els últims anys, però, Meteocat ha estat recuperant dades d’arxius històrics de la ciutat que han permès estirar la sèrie fins al 1780.
La primera persona que va decidir anotar dades relacionades amb l’atmosfera a Barcelona fou un metge, el doctor Francesc Salvà, que inquiet per la relació que el temps i la contaminació podien tenir amb la medicina va començar a fer aquest recull de dades a finals del segle XVIII. Les dades que s’han obtingut són preses des de diferents punts de la ciutat i per això han hagut d’estar sotmeses a un tractament d’homogeneïtzació, i diferents tècniques climàtiques per extreure’n possibles dades errònies i omplir alguns forats. El treball permet situar la sèrie de dades meteorològiques de Barcelona entre les 10 més importants del continent.

Fins ara l’anàlisi que se n’ha fet es queda en els valors mensuals de temperatura, el gràfic que ha presentat Meteocat serveix per deixar encara més clar que en els darrers 30 anys l’augment de la temperatura ha estat molt marcat. En conjunt des de 1780 la temperatura de Barcelona ha pujat 1,6 graus.

http://blogs.ara.cat/lhomedeltemps/

UNA BOMBOLLA ARMAMENTÍSTICA APUNT D'ESCLATAR

Una bombolla armamentística a punt d'esclatar



Gràfic dels principals contractes vigents de Defensa  
Cliqueu sobre la imatge per veure el gràfic en PDF
 
Principals contractes vigents d'armament del govern espanyol
Una bombolla armamentística pot esclatar aviat si el govern espanyol no ho evita. Mentre el debat gira sobre les retallades en serveis socials, la greu situació de la despesa militar espanyola ha quedat en un segon pla. I el problema, creixent, té dimensions milionàries: el ministeri de Defensa té un forat de 27.365 milions d'euros, que ha de pagar abans del 2025, com a conseqüència de les comandes d'armament heretades bàsicament dels governs de José María Aznar, entre el 1996 i el 2004.
La quantitat equival a 2,7 punts del PIB, a gairebé el triple de la tisorada que les comunitats hauran de fer en despesa social i a deu cops el que preveu recaptar Mariano Rajoy amnistiant els defraudadors. Aquest any cal abonar 2.370 milions del total, dels quals només n'hi ha pressupostats 507. Queden per cobrir 1.863 milions, que s'hauran de buscar d'on sigui si no es vol inflar més una bombolla ja insostenible.
La xifra que s'ha trobat sobre la taula el ministre del ram, Pedro Morenés, és una herència enverinada, tot i que ja la devia esperar, ja que havia estat alt càrrec dels executius d'Aznar, per exemple secretari d'estat de Defensa. El PP va prometre modernitzar l'exèrcit espanyol i, per fer-ho sense disparar el dèficit i poder entrar a l'euro, es va inventar un curiós sistema per finançar els "programes especials d'armament". El mètode consistia que el ministeri d'Indústria concedia préstecs a 20 anys i a interès zero als fabricants espanyols d'armes -bàsicament quatre empreses que controlen el 75% del mercat- perquè poguessin desenvolupar equipaments que després es comprometia a comprar a terminis el ministeri de Defensa. Les empreses esdevenien, a la vegada, deutores i clientes de l'Estat. Eren èpoques de vaques grasses. "Era un sistema ben ideat però que s'ha vist sobrepassat per la crisi", admeten des del ministeri. Argumenten, però, que el sistema servia per crear ocupació, tot i que la indústria militar ocupa només 28.900 persones a tot l'Estat.
Armes sense guerra
L'octubre del 2010, l'aleshores secretari d'estat de Defensa, Constantino Méndez, va admetre al Congrés: "No hauríem d'haver adquirit sistemes que no utilitzarem per a escenaris de confrontació que no existeixen, i encara més greu, amb uns diners que no teníem ni en el moment en què vostès [el PP] governaven i van haver de prendre decisions ni tenim ara". No obstant, CiU va denunciar la contractació d'un nou programa de vaixells que van costar 740 milions el juliol del 2011, a quatre mesos d'unes eleccions espanyoles avançades per la crisi.
L'entorn de l'exministra de Defensa, però, recorda que "sempre es va fer amb crèdit disponible", sense inflar el problema. La despesa militar, de fet, ha anat caient des del 2008, i el 2012 no serà una excepció, un fet que paradoxalment agreuja la bombolla. Com que la major part de la retallada prové de l'ajornament dels pagaments dels projectes encarregats i aquests projectes cal abonar-los en anys posteriors, el refinançament n'incrementa el preu total, que no és fix. De fet, el cost inicial del conjunt de projectes armamentístics era d'uns 23.000 milions i ara ja es preveu que el 2015 ascendeixi a 36.875 milions, dels quals se n'han pagat uns 5.000. A més, com que les empreses no cobren, només han pogut retornar 87 milions dels 14.000 en crèdits rebuts. És un cercle viciós.
Enginyeria financera militar
Fonts del ministeri s'aferren a l'enginyeria financera per defensar que la bombolla "no es pot considerar deute", amb l'argument que es tracta només de compromisos, no pas d'equipaments ja comprats pendents de pagar. Així eviten complicar encara més els números que Rajoy va enviar divendres a Brussel·les. El diputat de CiU Jordi Xuclà, que va forçar el govern espanyol a concretar l'abast de les turbulències financeres a Defensa, reclama ara "al govern del PP que presenti un pla de racionalització de l'exèrcit, de la despesa militar, que afecti personal, béns immobles i la reprogramació dels compromisos".
Conscients que cal operar amb urgència, Morenés espera que s'aprovin definitivament els comptes -a finals de juny- per encetar negociacions amb els ministeris d'Indústria, Economia i Hisenda per trobar els més de mil milions que falten per a aquest any i, si és possible, buscar una solució "sostenible" fins al 2025.
Mentrestant, el govern estatal té només dues sortides: renegociar les condicions d'entrega amb les empreses del sector per allargar-ho en el temps i confiar que la tempesta econòmica amaini, o intentar col·locar el material bèl·lic a altres països. De fet, la setmana passada associacions com Amnistia Internacional van denunciar la venda d'armes d'Espanya a Bahrain, l'Aràbia Saudita i Egipte mentre tenia lloc la Primavera Àrab, així com a altres països on el respecte als drets humans és dubtós. Una altra solució que ha estat sobre la taula és que Indústria condonés els crèdits a les empreses armamentístiques a canvi que aquestes empreses ho descomptessin del deute pendent. Aquesta via, però, incrementaria enormement el dèficit estatal, ja que els 14.000 milions perdonats deixarien de constar com a pendents de cobrar.

Contingut relacionat
La despesa militar cau tres cops menys que la d'educació 
L'exèrcit europeu es fa esperar
Principals contractes vigents d’armament del govern espanyol

diumenge, 29 d’abril del 2012

JACKSON POLLOCK i l'acció de pintar: "Número 1"

ANTONI TÀPIES i "Creu i R". Homenatge

A.Tàpies,creu i r
View more presentations from Fely Lucena

Síntesi de l'obra de Tàpies: Tàpies en 10 pistes

CHILLIDA i la fusió de la natura: "Elogi de l'aigua"

LOUISE BOURGEOIS i l'escultura amb caràcter propi: "Maman", l'homenatge a la mare

TXARANGO- Vola (amb lletra): la fussió fresca del reggae català



http://amoralart.cat/?portfolio=txarango

MAYTE MARTÍN i la intensitat a l'escenari: "Por la mar chica del puerto"



http://amoralart.cat/?portfolio=mayte-martin

KIKE MAÍLLO+ MANOS DE TOPO: un bon conjunt artístic



http://amoralart.cat/?portfolio=kike-maillo-manos-de-topo

dijous, 26 d’abril del 2012

D'allà i d'ací. Notes d'un bloc : Una via de sortida per a la crisi, segons l'historiador i director de la revista L'Avenç, Josep Ma Muñoz.

D'allà i d'ací. Notes d'un bloc: Una via de sortida: Fa molt de temps, vaig disfrutar enormement amb la lectura de la biografia de John Maynard Keynes que Robert Skidelski va començar a publica...

FRIDA KALHO: "El marxisme sanarà els malalts"

FRIDA KAHLO: creativitat única dins d'un surrealisme particularment naïf i lligat a l'art popular mexicà.

Cançó sobre un poema de Frida Kahlo

CUBISME ESCULTÒRIC: Gran Profeta, Pau Gargalló. Al·legoria dels nous temps...

" title="06 Gran Profeta" target="_blank">06 Gran Profeta
View more PowerPoint from Ramon Pujola

dilluns, 23 d’abril del 2012

FUTURISME: Formes úniques de continuïtat en l'espai, d'Umberto BOCCIONI

07 Formes úniques de continuïtat

View more PowerPoint from Ramon Pujola




En Josep Maria Llop al Moma de New York en una visita especial per a invidents. L'art a l'abast de tothom!




ANÀLISI  FORMAL
Composició, Ritme i Temps
Formes úniques de continuïtat en l’espai és una figura antropomorfa de cos sencer que aparenta avançar a grans passes, com si anés a conquerir l’espai que l’envolta i aquest penetrés en ella





Presenta uns eixos de simetría piramidals, que conjuntament amb la llum natural que irradia el bronze daurat i la il·luminació artificial de la sala on està exposada l'obra, més la distorsió de la forma humana del seu cap i de les extremitats superiors i inferiors, ens permet qualificar el seu equilibri d'inestabilitat per voler represemntar de forma artificial i irreal el moviment d’aquesta escultura.





Els membres del cos són difícils de concretar amb precisió i el seu perfil es descompon múltiples vegades, configurant-se a partir d’una superposició de volums com si fos una imatge real captada per una càmera de cine, però superposant els diferents punts de vista captats en un instant del moviment cap endavant i les formes generades cap el sentit contrari, cap endarrere, com en la pintura  que també Boccioni introduí el concepte de simultaneïtat.





Aquest intent de fusió  amb l’espai s’expresa  amb els perfils angulosos , potenciats visualment gràcies a la
superficie brillant i polida del bronze,  amb la qual cosa es ratlla i s’estilitza cap a l’abstracció. 
Boccioni es proposa la supressió de la línea finita i de l’estàtua tancada; entenia que la forma escultórica no havia de tancar-se sobre ella mateixa, sinó que havia de desenvolupar-se en la seva perifèria.
i multiplicant-se en volums còncaus i convexos que es tallen, creant un joc de plànols, on la imatge mostra un moviment com d’ales o  de roba que juga amb la propia llum del bronze polit. Un moviment que presenta amb vivacitat la tensió entre  el desplaçament de la figura en el sentit de la figura (en davant) i les forces generades en sentit contrari ( cap enrrera) pel dinamisme de la marxa

Tot això ens permet atorgar-li una temporalitat, ja que l’autor volia captar el moment concret, alhora que això també li servia per demostrar artísticament el moviment cinètic en l’escultura i rebutjar el sistema de l’escultura clàssica, tot i que, des del punt de vista formal, aquesta obra ens evoqui l’escultura hel·lenística de la Victòria de Samotràcia.


 Victoria de Samutràcia, s II a.C





ESTIL I AUTOR

El Manifest futurista, obra de Filippo Tommaso Marinetti, va ser publicat al diari Le Figaro, a l’any 1909, dóna a conèixer l’ideari d’un nou moviment cultural i artístic anomenat Futurisme. El Manifest serà el primer d’una sèrie de publicacions literàries que realitzarien els autors futuristes juntament amb articles en revistes com per exemple la revista Lacerba, portaveu en nombroses ocasions de les seves revolucionàries opinions. Diferents autors consideren aquesta producció literària la base del Futurisme. El futurisme va suposar l’abandonament dels models del passat, de la tradició figurativa, encara que moltes de les obres beuen del món clàssic i són transformades amb una visió contemporània, a partir de l’admiració exacerbada pel maquinisme, el progrés, el bel·licisme i la pressa i el dinamisme de les grans ciutats. Situat al començament del segle XX (1es avantguardes), obre nous camins per la representació i innovació  artística i, molt especialmente, l’escultura de Boccioni. La influència del divisionisme de Seurat i, sobretot , el Cubisme, que conegueren a través d'un viatge a París, on conegueren al propi Picasso
 En l’escultura es busca donar-li moviment tal i com va preconitzar el mateix Boccioni amb el Manifest tècnic de l’escultura futurista (1912), així com amb la sèrie de quatre escultures en les quals treballà  des del 1912 amb la intenció de desenvolupar en 4 estats diferents les diverses possibilitats de compenetració amb l’espai d’una persona que  camina a grans passes, i que  com ell mateix definí “ no la forma pura, sinó  el ritme plàstic pur, no la construcción  del cos, sinó la construcción de l’acció del cos.”

Durant tres anys (1912-1914) realitzà 13 escultures, de les quals avui només  en sobreviuen quatre. I curiosament aconseguiria les seves fites més convincents  en les dues, d’aspecte més tradicional: Formes úniques… i Desenvolupament d’una botella en l’espai ( ús d’un sol material, bronze, bodegó i figura antropomorfa). Boccioni fou també pintor d'obres impotants del Futurisme com La ciutat s'aixeca o Estats d'ànim II (1911), on  hi trobem la paleta ocre i l'ús dels números d'influència del Cubisme, així com els contorns angulars i acusats, tot i que li criticava el que considerava massa èmfasi a la línia recta, per la qual cosa sempre va realitzar les seves obres en base a corbes i superfícies ondulants per a representar moviment i dinamisme espaials.

Boccioni va ser reconegut com a teòric en desenvolupar conceptes claus del futurisme com el de línies-força, compenetració de planos, simultaneïtat i expansió dels cossos en diverses superfícies. D'acord amb aquests conceptes  s' adverteix que la idea fonamental de tots ells es la reciprocitat de les relacions que existeix entre els objectes i entre aquests i l' ambient que els envolta. Per força, Boccioni i el Futurisme havia d'influir als inicis del grup dadaísta i, en concret, a Marcel Duchamp que en el Nu baixant l'escala núm.2 , el 1912, li interessa representar la transformació, el canvi d'estat que suposa cada posició desmultiplicada de la figura en moviment.


            Marcel Duchamp. Nu baixant l'escala núm 2, 1912

Ben bé, el Futurisme  fou una avantguarda visionària per l' admiració i en ressaltar per primer cop tot el que de canviant, dinàmic i en contínua evolució té el nostre món industrial  contemporani.


Boccioni.Desenvolupament d’una botella en l’espai, 1913


Boccioni. La ciutat s'aixeca, 1910-11



Boccioni. Estats d'ànim II , 1911


Altres artistes i obres del Futurisme :


 Giacomo Balla: La mà del violinista, 1912


Carlo Carrà: Manifestació intervencionista
collage sobre cartó, 1914


CONTINGUT I SIGNIFICAT

No obstant, Formes úniques de continuïtat en l’espai  és una escultura  que excedeix els límits corporis de l'ésser humà, i s'assembla a una bandera onejant al vent. Sembla que el cos que es representa serpentegi, lluitant contra una força invisible. Encara que el resultat (físic) és una figura a tres dimensions, el cos en moviment introdueix una quarta dimensió, «el temps». En la seva «lluita» contra aquesta força invisible, el cos en moviment, va deixant trossos de si mateix. En aquest sentit, Formes úniques de continuïtat en l'espai s'avança a l'estètica de la ciència ficció de la cinematografia de segle XX en el camp de la robòtica i la cibernètica.
Funció
Aquesta estàtua és fruit de l'intent de l'artista italià de traslladar a la tercera dimensió les bases del Futurisme, és a dir, el dinamisme universal i el concepte de simultaneïtat.


 
 
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Formes_%C3%BAniques_de_continu%C3%AFtat_en_l'espai

http://www.xtec.cat/~jarrimad/contemp/boccioni.htm

http://www.slideshare.net/mcarmearanda/boccioni-formes-niques-de-continutat-en-lespai-7370783

http://www.gencat.cat/economia/ur/doc_un/pau_hart11sp.pdf

https://educacion.ufm.edu/umberto-boccioni-formas-unicas-de-continuidad-en-el-espacio-bronce-1913/

AAVV.Descubrir las vanguardias.arlanza editores, Madrid, 2000

El SURREALISME poètic de Leandre Cristòfol: Nit de lluna

dijous, 12 d’abril del 2012

CATALUNYA JA SURT AL MAPA

Òscar Palau

EL PUNT-AVUI 7-4-12

Un treball irònic del diari anglès ‘The Guardian' presenta una Europa dividida d'aquí a deu anys on situa l'“Imperi Català”

D'una sèrie de mapes d'estereotips, aquest és el primer que presenta l'Estat del tot trencat




Alguna cosa es mou en el subconscient europeu, fins i tot en el més sarcàstic, sobre la concepció de Catalunya com a ens amb identitat pròpia. Fa setmanes que corre per la xarxa l'últim d'una llista de “mapes d'estereotips” que s'han fet molt populars darrerament, i que aquest cop arriba a més avalat pel diari britànic The Guardian, que de fet el va encarregar. El disseny, batejat com a “Visió en una bola de vidre d'Europa el 2022”, fa una irreverent hipòtesi, en clau d'humor, sobre les noves fronteres del continent d'aquí a deu anys i, per primer cop, l'Estat espanyol hi apareix partit en diversos territoris imaginaris, entre els quals l'“Imperi Català”, format a grans trets pels Països Catalans i l'Aragó, i sota la influència política del “Merkelreich”, la macrofederació en què es converteix l'actual zona euro. Al nou mapa, Galícia i Extremadura s'uneixen amb Portugal; Andalusia és “Sleepy Hollow” –un vast territori agrícola que, segons una llegenda americana, assetjava un cavaller sense cap d'origen germànic– i la Castella històrica esdevé “el Vaticà”, ja que l'original estarà ocupat per gais cansats de l'homofòbia papal, que obligaran els catòlics a emigrar a la península Ibèrica. El País Basc i Navarra també s'independitzen i –igual que Valònia i el nord d'Itàlia– s'incorporen a Merkelreich, amb capital en un París rebatejat com a “Neuberlin”.
El mapa, de fet, té més perles, ja que qualifica el Mediterrani occidental de “mar nudista alemany” –i ho justifica perquè la devoció germànica per l'estalvi els impedeix comprar banyadors–, Grècia i el seu mar passen a ser propietat de la Xina i Escòcia també s'independitza i passa a anomenar-se “República de la faldilla”.
Exercici enginyós per a uns, disbarat d'un desenfeinat per a uns altres, el mapa és obra d'un dissenyador gràfic búlgar, Yanko Tsvetkov, que, fent-se ressò de tot tipus de tòpics i estereotips, va començar a publicar la sèrie al seu web el 2009. Des de llavors, ja n'ha dissenyat més d'una vintena, que avui han esdevingut tot un referent a les xarxes socials, a Europa sobretot. En tots els anteriors, l'Estat espanyol hi apareixia unit, si bé rebia tot tipus de noms en funció de qui, suposadament, concebia el mapa. Per als americans, per exemple, era Mèxic; per als alemanys, terra d'hotels barats; per als francesos, de ballarins de flamenc; per als russos, de Don Quixot; per als búlgars, el lloc de treball; per als mateixos espanyols, el cafè per a tothom, i per als suïssos, simplement “Barcelona”. Fins i tot per als gais era “terra d'óssos”, i per a Berlusconi, “de conys calents”.
“En un món que canvia ràpidament, els estereotips nacionals romanen remarcablement estables”, defensa l'article de The Guardian, en contraposició als mapes polítics, que presenta en constant evolució. El mateix Tsvetkov, que viu a l'Estat des de fa uns mesos, justifica que els seus mapes “poden tant reforçar com ridiculitzar aquests estereotips, però el seu objectiu bàsic és entretenir”. Amb l'avantatge, a més, que permeten la interacció, i donar explicacions a les crítiques i suggeriments. Un internauta català, per exemple, li discutia per què l'“Imperi Català” incorpora l'Aragó i no la Catalunya del Nord. “L'Aragó va ser un regal de casament del vostre emperador, i a més el Vaticà no el vol. La Catalunya del Nord seguirà sota ocupació francesa. Ho sento, però no és negociable, tot i que puc considerar de donar-vos Gibraltar si deixeu de dir-li crema catalana a la crème brûlée”, raona i fa broma alhora. Òbviament, no hi ha hagut tracte.
La península Ibèrica

El mateix autor ja havia publicat a l'octubre el seu particular mapa de l'Estat. A Catalunya hi vivim els “egomaniàtics”, el País Valencià és la corrupció i les Illes Balears, Alemanya. A Madrid hi viuen els esnobs; el País Basc és ETA; la Manxa, Namíbia, i Andalusia, el Marroc del nord.
 
 





dimecres, 4 d’abril del 2012

VIATGE A BERLÍN : NEUES MUSEUM


 l’Illa dels Museus - Musemuminsel

- Neues Museum

Situat a l’ est de Berlín, a l’ "illa dels museus", declarada patrimoni de la humanitat el Neues Museum (Nou Museu) exposa a prop  de 9.000 peces procedents la seva majoria de la prehistòria i de les civilitzacions antigues.  



Inaugurat el 1859, bombardejat a la II Guerra Mundial i després deixat en runes en els temps de la RDA, el museu va ser renovat de nou, el 2009, per l’ arquitecte britànic David Chipperfield, després de sis anys d’obres i d’un pressupost de 212 milions d’ euros. L’ edifici neoclàssic d’ interior depurat i lluminós, fa coexistir les formes modernes amb els vestigis històrics.
Una sala sencera està dedicada a una de les joies  de l’ art egipci, Nefertiti, de 34 segles d’ antiguitat, descoberta per l’ arqueòleg Ludwig Borchardt a la vora del Nil, entre Luxor i El caire, el 1912, al taller de l’escultor Tuthmosis, a una àmplia vil·la urbana amb múltiples dependències de treball, on s’hi llegia “Supervisor d’obres i escultor” . De bellesa llegendària, el bust representa  l’ esposa del faraó Akhenató tocada amb una tiara. La important col·lecció egípcia ocupa bona part de los 8.000 m2 d’ exposició. El bust de Nefertiti és objecte d’ una demanda d’ Egipte, que reclama la seva devolució, considerant que l’ estàtua va ser extreta  il·legalment del país.


Malgrat la gran celebritat de l’obra, l’estàtua és objecte d’ una polèmica sobre la seva autenticitat donat  que l’ historiador d’ art Henri Stierlin afirma que és una falsificació fabricada el 1912 amb l’ objectiu de fer assajos de policromia. Les autoritats alemanyes van desestimar aquesta hipòtesis, ignorant la polèmica.

Sigui el que sigui, aquest bust, la millor peça de Tuthmosis, s’ha convertit en una icona de la bellesa femenina, on l’escultor va voler destacar el somriure de la reina i el seu llarg coll. Li falta l’iris d’un ull i part de les orelles. Du una banda sobre la corona daurada, molt ampla, amb el blau dels faraons. L’ús subtil de pigment de base mineral  i el maquillatge donen la sensació de carn i ossos. No sabem si Tuthmosis, que va fer de Nefertiti nombrosos esbossos, dibuixos i retrats, n’estava realment enamorat. El que és innegable és la seva impecable professionalitat.


Nefertiti acostumava a dur el cap rapat. A més de facilitar-li la puresa ritual  per a les cerimònies del temple, li permetia posar-se corones ajustades i una llarga i luxosa col·lecció de perruques fetes amb cabells naturals ja que va ser representada amb gran varietat de pentinats. De totes maneres, el seu pentinat emblemàtic  és la perruca núbia, de cabells ben curts i amb una acusada forma geomètrica. I és clar, la corona que llueix al Museu de Berlín.
          Nefertiti va ser fervent seguidiora del culte únic al déu Sol. Relleu en alabastre del faraó Akhenaton adorant el disc solar propietat del Museu del Caire

Però, qui va ser Nefertiti? Va ser reina d’Egipte pel seu matrimoni amb el faraó Amenofis IV, nom que es va canviar per Akhenaton , en instaurar la nova i única heretgia de culte monoteista que es professà a l’antic Egipte, al déu solar Ató. Sembla que la reina va exercir una gran influència sobre el rei, contribuint a la revolució política, religiosa i cultural iniciada amb l’anomenada heretgia. Una mostra d’aquest poder en són les cinc-centes seixanta-quatre taules de pedra on ella hi és la protagonista, enfront de les tres-centes vint  d’ Akhenaton i que en moltes d’aquelles , ambdós tenen la mateixa alçada i en altres, Nefertiti du la corona, la indumentària, la barba postissa i el bàcul dels faraons, o apareix aniquilant els enemics, sola en el seu carro reial . Va viure durant l’Imperi Nou, nom que rep el tercer moment d’esplendor de l’antic Egipte, que va de la dinastia XVIII a la XX (aproximadament des de l’any 1539 fins al 1075 aC.). El regnat d’ Akhenaton va durar aproximadament del 1378 al 1362 i pertany al moment i construcció de la ciutat herètica d’ Akhenaton, més tard anomenada Amarna i avui  Tall al-Amarna, la qual els sues successors van provar d’esborrar-ne el rastre. Es fa difícil explicar què va passar quan, als dotze anys de regnat, tot es va acabar. La poderosa Nefertiti no va aparèixer mai més en cap representació. Què va passar? Del final de Nefertiti no en en sabem res (ni la data, ni el lloc, ni  les circumstàncies), però les possibilitats són realment extraordinàries.












Però, aquest museu no és només una casa per a Nefertiti,  és també un palau per a l’ arqueologia. L’objecte més antic, és una peça de sílex de 700.000 anys d’antiguitat . I entre els seus tresors hi figura també gran part de la col·lecció de Heinrich Schliemann, arqueòleg del segle XIX, que  va consagrar la seva vida en el recerca dels indrets de Ilíada d’Homer.

Amenophis III


 


Papir de l'antic Egipte

També s'hi exhibeixen estàtues, relleus i petits objectes d'art de diferents èpoques de l'antic Egipte, testimoni de la història contemporània de quatre mil lennis. Podreu contemplar, a més, diverses àrees temàtiques, àrees culturals, com el culte a la mort i els déus, el regnat i la vida quotidiana a Egipte. Entre altres coses, la rèplica de les càmeres mortuòries apareixen amb relleus originals i l'arquitectura de la tomba de l'antic imperi sota una nova llum. D'altra banda, també s'ofereixen mostres de la saviesa en l'Antic Egipte: la col.lecció de papirs del Museu Egipci de Berlín és probablement la més antiga i més gran d'aquest tipus a Alemanya, i una de les més importants del món. Inclou més de 10.000 objectes d'Egipte i l'escriptura del món antic. El museu té caràcter propi, i a més, aquesta exposició permet als visitants una orientació fàcil. Està distribuït en tres nivells en dues plantes, i representa un viatge cultural com cap altre.


















dilluns, 2 d’abril del 2012

Radiografia de la "guerrilla urbana"

Radiografia de la "guerrilla urbana"

Segons Carles Feixa, expert en violència juvenil, alerta el governs i els bancs en què flexibilitzin  les mesures que apliquen per evitar l'augment de la violència: Carles Feixa, expert en violència juvenil

El model econòmic basat en inversions a educació, recerca i noves tecnologies, on s'emmiralla Catalunya

Què és Massachusetts, en 100 clics

L'estat nord-americà amb capital a Boston destaca en investigació i en el desenvolupament de noves tecnologies i basa la seva evolució econòmica en el talent, fet que va dur a Artur Mas a dir que Catalunya està cridada a ser la Massachusetts dels Estats Units d'Europa

L''Skyline' de la capital de Massachusetts, Boston

Amb una extensió lleugerament més petita que Catalunya i una població similar, l'estat de Massachusetts és capdavanter als EUA en recerca i desenvolupament tecnològic. Els indicadors econòmics demostren que l'estat, amb capital a Boston, ha sabut aprofitar la seva reconversió en referent mundial en aquest camp. Fins a tal punt que el president de la Generalitat va dir que Catalunya estava cridada a ser la Massachusetts dels Estats Units d'Europa. Els centres de recerca i les universitats, com Harvard i el MIT l'han convertit en un focus d'atracció de talent de tot el món, gràcies a una barreja d'inversió privada, pública i d'encerts estratègics. En aquest reportatge descobrim què és Massachusetts a tots els nivells –de la cultura a la política, passant per les infraestructures i la demografia– a través d'un passeig per la xarxa en 100 clics. 
També han estat 6 milions
La població total de Massachusetts és semblant a la de Catalunya: totes dues han deixat enrere els 6 milions d'habitants. Els 6,6 milions de persones que viuen a Massachusetts el converteixen en el tercer més dens en població de tots els EUA . Dos terços de la població viuen a l'àrea metropolitana de Boston i 700.000 més en l'altre conurbació de l'estat: l'àrea metropolitana de Springfield.
L'estat creix menys que el conjunt del país en població i moltes de les persones que marxen ho fan pels alts costos de l'habitatge i de la vida. A més, la transformació de l'economia de la manufactura a l'alta tecnologia ha deixat molts homes sense formació amb menys possibilitats de treballar.
La immigració, però, ha permès que la població de Massachusetts segueixi creixent, amb un 40% d'immigrants provinents del Centre i Sud d'Amèrica.
L'ascendència de la població és majoritàriament irlandesa (23,8%), el que fa de Massachusetts l'estat dels EUA amb més habitants d'aquesta procedència. Els segueixen a la llista els d'ascendència italiana i anglesa.
De la caça de balenes a la biotecnologia
Abans de la Revolució industrial, Massachusetts tenia una economia basada en la caça de balenes i el sector primari. Al segle XIX, però, l'estat va ser un líder en el progrés econòmic i va centrar el seu creixement en les fàbriques tèxtils i de sabates, així com eines de precisió i paper, fet que va atraure immigració europea. Després de la Gran Depressió  del segle XX i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Massachusetts va desenvolupar una indústria d'alta tecnologia, gràcies, en part a l'impuls del Massachusetts Institute of Technology (MIT), però també a la inversió privada i a les ajudes del govern. Aviat, als anys 70, sobretot l'est de l'estat s'havia convertit en un niu de companyies d'alta tecnologia –una mena de Silicon Valley de la costa est.
El desenvolupament de la indústria de guerra, durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar el MIT a disposar dels recursos necessaris per a la investigació i, d'aquests anys en van sortir progressos en computació i radars, entre d'altres.
Avui, a més de ser un centre de recerca  en tecnologia, és un dels punts calents per a la ciència mèdica i la biologia i es treballa en els camps  del genoma humà, la biotecnologia  i les ciències cognitives, amb un pressupost de 2.500 milions de dòlars.
El bressol de l'educació superior
El MIT i Harvard són potser els dos centres educatius més famosos dels EUA i estan tots dos ubicats a Cambridge, Massachusetts. Només l'àrea metropolitana de Boston acull més de 250.000 estudiants de tot el món atrets per l'oferta educativa capdavantera. De fet, històricament, l'estat ha estat pioner en el sector de l'educació. Va ser el primer en exigir que hi hagués escoles primàries a tots els municipis, el 1647 i va ser on es van posar les bases de l'educació pública.
A Massachusetts hi ha la primera escola primària dels EUA, el primer institut, la primera universitat i la primera universitat per a dones.
Harvard  és la universitat més antiga dels EUA i la segona millor del món per darrere de la de Cambridge i per davant del MIT segons l''US News & World Report', tot i que altres rànquings la situen primera, o entre les cinc primeres. Entre les seves files hi ha 75 premis Nobel.
L'altre gran centre de recerca és el MIT, sorgit el 1861 per respondre a la creixent industrialització de l'estat. Com Harvard, és un centre privat, i s'inspira en el model d'universitat politècnica europeu. Tot i que l'esperit principal es basa en l'estudi de la física i de l'enginyeria, sectors on el MIT destaca especialment, durant el segle XX i especialment després de la segona Guerra Mundial, el MIT ha expandit els seus àmbits d'acció a la biologia, economia, lingüística, ciències polítiques i administració, tot mantenint la seva bona posició en els rànquings internacionals. És un dels centres de recerca més productius del món.
Aquests dos, són però només una mostra de tota la oferta universitària que es completa amb altres centres públics i privats menys coneguts com la Universitat de Boston, la Universitat de Massachusetts, la Universitat de Suffolk, el Boston College, el Massachusetts College of Arts and Design o l'Emerson College.
Boston i Barcelona, ciutats germanes
La capital de Massachusetts és Boston, amb poc menys de 600.000 habitants i més de 4,5 milions en l'àrea metropolitana. És la capital no oficial de Nova Anglaterra (el estats originals dels anglesos que van desembarcar als EUA) i una de les més antigues del país. Boston és un centre internacional de l'educació i la medicina i té un dels costos de vida més alts del país, tot i que també una de les majors qualitats de vida. Està agermanada amb la capital de Catalunya, Barcelona, des del 1980.
En l'imaginari col·lectiu, Boston també és coneguda per ser escenari de diverses pel·lícules i sèries de televisió (tot i que a molta distància de ciutats com Nova York  o Los Angeles). Cintes com 'El somriure de la Mona Lisa', 'Infiltrats'  i 'Shutter Island', de Martin Scorsese, '21 Blackjack'  o 'Mystic River' tenen la ciutat d'escenari. A la televisió, 'Ally McBeal' va fer popular la ciutat.
Feu demòcrata: de Kennedy a l'aprovació del matrimoni gai
En política, es considera l'estat de Massachusetts com un feu demòcrata. Però no sempre ha estat així. El punt d'inflexió en els resultats electorals favorables als liberals el va marcar la victòria de John F. Kennedy al 1952 com a senador, que va guanyar el republicà Henry Cabot Lodge. Després del primer Kennedy, que acabaria sent president dels EUA; el seu germà, Edward M. Kennedy va ocupar el seu lloc al Senat fins que va morir, al 2009. Avui, el representant demòcrata de l'estat és John Kerry, que va ser candidat a les eleccions presidencials contra George W. Bush.
Aquesta trajectòria, i el fet que Massachusetts ha acollit moviments sufragistes i abolicionistes ha desembocat en la frase "El Massachusetts liberal", feta servir pels republicans per criticar els candidats demòcrates que venen d'aquest estat. Els acusen de defensar polítiques toves amb el crim, impostos alts i l'antibel·licisme.
L'última mostra d'aquesta posició liberal va arribar al 2003, quan Massachusetts es va convertir en el primer estat dels EUA en aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe, fet que ha servit els sectors més conservadors per criticar la manera de fer política dels demòcrates en un dels seus feus més importants. En els últims anys, a més, s'ha aprovat una assegurança mèdica pública i s'ha legalitzat la tinença de petites quantitats de marihuana.
Infraestructures: línia directa amb Washington i Nova York
El Port de Boston és un dels més importants de la costa est dels EUA, amb 14 milions de tones de càrrega a l'any. És també un port per a creuers, amb 208.000 passatgers a l'any.
Massachusetts està connectada amb el tren de gran velocitat Acela –més comparable per característiques tècniques amb l'Euromed que amb l'AVE– amb les principals ciutats de la costa est: Washington, Boston, Baltimore, Filadèlfia i Nova York enllacen amb aquesta línia, operativa des del 2000 i que assoleix velocitats de 240 km per hora, però només en certs trams. En general, es considera que aquesta línia és un èxit i mou el 40% dels transports de persones  –3,2 milions al 2010– entre Boston i Nova York, mentre que abans de l'Acela hi anaven en tren només un 18%. Pel que fa als serveis regionals, Massachusetts té un servei de metro, bus  i ferri que es mouen per l'àrea metropolitana de Boston
Per aire, l'aeroport internacional de Logan, a Boston, mou al voltant de 30 milions de passatgers cada any Mentre que és el 30è aeroport més actiu dels EUA, és el 12è pel que fa a moviments internacionals, amb un impacte important en l'economia. La particularitat d'aquest aeroport –en un sistema aeroportuari en què cada aeroport és gestionat per una empresa i competeix amb els altres lliurement– és que no hi ha cap companyia que el tingui com a base d'operacions, i tot i així té una factura de vols intercontinentals important, gràcies a la bona política comercial dels seus gestors i a l'atractiu de la ciutat de Boston.
Rics i eficicents
La renda per càpita de Massachusetts supera els 50.000 dòlars l'any i el Producte Interior Brut total supera els 365.000 milions de dòlars. Tot i no ser un centre de negocis de l'alçada d'altres, com Nova York, a l'estat hi ha 13 de les 500 companyies més grans del món segons la llista Fortune i la llista de la CNBC el considera el cinquè millor estat per fer negocis . La taxa d'atur és de 6,8%, molt per sota de la mitjana del país.
A més, des de 2011, l'estat pot presumir de ser el més eficient a nivell energètic dels EUA, superant Califòrnia.
'Taxachussets'
Com tots els estats del nord est del país, Massachusetts se situa per sobre de la mitjana dels EUA en el pagament d'impostos. Per això, els crítics amb aquestes polítiques li han donat el malnom de 'Taxachussets'.
El 'think tank' Tax Foundation –associat a entorns empresarials i de ideologia conservadora– fa estudis sobre el que anomenen Dia de Llibertat impositiva, que es correspon amb el dia de l'any que un ciutadà ha pagat tots els impostos a l'Estat i comença a "guanyar diners per a si mateix". Segons les dades d'aquest òrgan, Massachusetts és el desè estat dels EUA on aquest dia arriba més tard, el 14 d'abril, el que suposa uns impostos d'un 10% dels ingressos. Aquest dia arriba encara més tard a Nova York (el 24 d'abril, tercer en el rànquing) i Connecticut  (el 2 de maig, primer al rànquing), que són estats propers.
Poe, Mellville, Aerosmith, fills de Massachussets
El món de la cultura també deu molt a l'estat de Massachusetts. Diversos autors són originals d'aquest estat com ara Edgar Allan Poe, autor de 'La caiguda de la casa Usher' o 'El corb' . Tot i que Poe va viure en diversos estats dels EUA i també a Europa.
L'autor de 'Moby Dick', Herman Melville, tot i néixer a Nova York, va residir durant molts anys en aquest estat i va ser aquí on va escriure la seva novel·la més coneguda, influenciada per l'activitat pesquera del port de Boston.
Els nois dolents de Boston, Aerosmith, són un dels grups més destacats de rock de l'escena de Massachusetts. Van ser molt populars als anys 70  i són considerats per alguns la millor banda de rock dels EUA.
Drets civils i intel·lectuals
Massachusetts és i ha estat un dels epicentres de la reivindicació dels drets socials. Els moviments sufragistes, abolicionistes i pels drets civils van ser especialment actius en un estat considerat progressista. Una de les figures més destacades d'aquestes lluites és Malcom X, un dels lluitadors pels drets civils dels negres més icònics del segle passat, mort a trets després d'una celebració de defensa dels drets civils.
Una de les figures vives més icòniques de l'estat és el resident a Lexington, tot i que nascut a Pennsilvània, Noam Chomsky, professor al MIT des de fa 50 anys, i el científic i pensador viu més citat en els textos acadèmics. Chomsky ha desenvolupat teories en el camp de la lingüística, dels mitjans de comunicació, la filosofia i la política.
Connexions amb Catalunya
La relació de Massachusetts amb Catalunya està marcada per un nom propi que va canviar la fesomia de Boston amb les seves creacions. L'arquitecte Josep Lluís Sert es va exiliar el 1941 als EUA i va escollir l'estat de Massachusetts com a destí. A banda d'haver deixat la seva empremta docent com a degà a la Universitat de Harvard, Sert va construir diversos edificis a Boston i Cambridge, com ara el centre de la Ciència de la Universitat de Harvard o el centre Holyoke.
Actualment, el català més destacat a Massachusetts és Israel Ruiz, Vicepresident i tresorer del MIT i l'encarregat d'administrar el pressupost milionari de la institució.
Altres connexions de l'estat americà amb Catalunya passen per la cultura, amb un festival de cinema català  a la Universitat de Massachusetts que ja ha arribat a la seva quarta edició.
Potent tradició esportiva
Massachusetts té una gran tradició esportiva professional que bascula essencialment al voltant de la ciutat de Boston. Els equips més destacats són els New England Patriot, de futbol americà, guanyadors de tres Super Bowls, Els Boston Red Sox, de beisbol, guanyadors de 7 World Series, els Boston Celtics de bàsquet, que s'han endut 17 vegades el campionat de la NBA  i els New England Revolution de futbol, que juguen a la Major League Soccer.