Tres milions de descendents d'esclaus viuen encara al Brasil en remots poblets sense cap servei
L'aïllament els permet preservar les tradicions africanes
Dimarts, 14 de juliol - 00:00h.
«L’avi Justino ha mort; ¡digue-ho a tothom!», cridava Zé a tot aquell que trobava pel camí. Necessitarà almenys sis hores per arribar al poble on podrà utilitzar un telèfon per advertir els familiars de Justino emigrats a la ciutat.
Com la majoria dels 3.500 quilombos del Brasil, on viuen en comunitat prop de tres milions de descendents d’esclaus, les 400 famílies instal·lades a Vao de Almas paguen car el seu aïllament històric: no hi ha carretera, no hi ha aigua, no hi ha electricitat, no hi ha telèfon, ni tampoc metge. L’única presència de l’Estat són escoles on els professors falten la major part del temps.
La més aïllada
Vao de Almas és la més aïllada d’aquestes «comunitats kalunga» (comunitats negres d’exesclaus fugitius), instal·lada en un territori de 2.530 quilòmetres quadrats. L’aïllament els ha permès preservar una bona part de les seves tradicions africana i indígena.
Justino, que anava a complir 100 anys, estava sent vetllat per tota la comunitat a la llum de les espelmes. Era el curandero i el que recitava les oracions durant les cerimònies, però ha mort sense nomenar successor. Elva Valera de Conceiçao, una eixuta dona de 70 anys, és la dona sàvia del poble. «¿Que com ho he après? És un miracle de Déu; el meu pare m’ha ensenyat les pregàries», diu al costat de noies que trituren la mandioca en grans morters, símbol de l’herència africana.
Els desplaçaments a través del quilombo kalunga es fan en burro o bé caminant. Tot aquell que vulgui viatjar fins al poble únicament disposa d’aquest mitjà de transport. Justino es va negar a fer aquest penós viatge i va morir al poble. «Ser kalunga és un patiment», proclama Natalina, amb vuit nens al seu càrrec. Recorda «amb horror» el dia en què va haver de travessar les muntanyes a peu amb el seu fill a l’esquena per salvar-lo d’una pneu-mònia.
Cases de tova
Les cases són de tova, amb la teulada de palla. Es cuina amb llenya, sovint a terra i l’única aigua disponible és la del riu. «L’Estat deu una reparació als kalungues; nosaltres no volem anar a la ciutat a morir de fam; lluitem per tenir una carretera i escoles per als nens», proclama Zé. «La forma en què es tracta els kalungues és repulsiva. L’Estat no els dóna res. He hagut de construir jo mateixa una casa de tova i comprar alguns burros per instal·lar-me», testimonia Sandra Ferreira da Silva.
País líder de les desigualtats socials, el Brasil ha accelerat durant els últims 20 anys la delimitació de les reserves i la reforma agrària. Però no va ser fins al 2003, després de l’arribada al poder de Lula, quan l’Estat va decidir atorgar als descendents d’esclaus fugitius la propietat col·lectiva sobre les terres dels seus ancestres sota el títol de «reparació». Aquesta mesura és qüestionada pel Tribunal Suprem i requerirà temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada